Estimats lectors i lectores, abans que inicieu la lectura m'agradaria proposar-vos un petit joc. La tercera part d'aquesta història de la Júlia conté un paràgraf dedicat als famosos Beatles i per tant he fet quatre al·lusions al grup, tres de les quals son títols de cançons i una és l'àlbum al qual pertanyen. El que us proposo és el següent: la primera persona que comenti anomenant aquestes quatre cançons i l'àlbum al qual pertanyen li posaré el seu nom al proper personatge que aparegui en la història de la Júlia. Dit això, espero que us agradi "La casa al carrer Cerdà".
Cloudin
En Martí va
agafar la Júlia enlaire per passar per la porta de la que seria la seva nova
llar. Ella s’hi va deixar, agafant el ram de flors promès amb la mà esquerra.
Havien llogat
una casa a l’atzucac del carrer Cerdà, de planta baixa i amb un petit jardí
davanter de dos metres quadrats encara mancat de color verd. Era una casa
petita i de lloguer car que havien buscat durant mesos i que, a base de no
gastar gens de diners, havien fet seva.
Mesos abans de
la boda en Martí i la Júlia, acompanyats pels pares de la futura núvia, havien
anat moblant la petita casa del carrer Cerdà. Durant aquells mesos la Júlia
havia brodat amb lletres blaves les inicials del seu promès i les seves pròpies
a les estovalles i tovallons i torcamans. I mentre havia subjectat el fil i
l’agulla sabia que dins seu hi havia un quelcom que la rosegava i que ella
procurava mantenir amagat sota el vel de la ignorància.
Però la Júlia no
pensava, els seus ulls passejaven d’una habitació a una altra. Encara notava
l’olor a pintura nova. En Martí la seguia, somrient, acariciant les parets i
palpant la fusta de la taula, quadrada amb quatre cadires. Era el primer cop
que estaven tots dos sols dins de la casa i s’hi va sentir estranya i intrusa.
I la Júlia es va
descobrir riallejant lleument. Ara era casa seva i per a ella era preciosa, des
de les finestres del menjador fins al sostre blanc. Fins i tot aquelles copes
de vidre de roca que li havia comprat la mare per al seu dot. Aquell seria el
seu espai, va pensar i, de cop, es va sentir enclaustrada. El somriure se li va
tensar als llavis i les mans li començaren a tremolar. Sabia que no podia fer
res. Ja s’havia casat i ja tenia la casa.
La Júlia es
passà la mà entre els cabells, allisant-los. No podia tornar enrere. Sabia que
en Martí era una persona fàcil i que sabria com fer-lo content. Viure amb ell
no resultaria pas difícil. O això creia ella, per què no era conscient de com
la vida podia arribar canviar les persones i deixar-les llunyanes però alhora properes.
Però la Júlia
mira per la finestra, aliena de tot. Intenta pensar en blanc. Llavors en Martí
li posa la mà a l’espatlla i ella li correspon amb paraules buides que minuts
més tard ja no recorda haver-les pronunciat. En Martí no ho entén, a cops la
veu alegre i d’altres la seva expressió resta desdibuixada; pensa que les dones
son complicades i que la seva no és pas l’excepció.
I aquella nit,
al jaç, la Júlia no va poder dormir. Nua i desprotegida jugava amb un ble dels
seus cabells intentant evadir-se. Pensava que potser tornant a la rutina els
seus sentiments per en Martí aflorarien de nou; es negava a veure la realitat,
no volia escolar-se dient que ja no l’estimava. Per què, de què li serviria? No
podia fer res, ni ara ni mesos enrere; el seu futur ja estava decidit i cada cop el podia palpar millor. El
seu futur hagués pogut variar, però ella no va ser prou valenta per arriscar-se
a fugir i ser marcada per la societat i la seva gent, ella no volia girar
l’esquena als seus pares, amics, familiars que tan l’havien ajudat a fer una
boda que no es podien permetre. Ni volia deixar en Martí sol davant l’altar, no
s’ho mereixia. Ell, tan atent amb ella, que tot ho feia per la seva Júlia, que
se l’estimava i que semblava que l’aire que respirava era el que ella exhalava.
Es va llevar del
llit per quedar-se dreta observant per la finestra, tapant el seu cos amb un
barnús nou de seda suau. Tot era fosc i ella encara més. I sota la mirada del
seu reflex al vidre de la finestra es va dir que era una cobarda, per no haver
fugit amb la Lola quan encara tenia temps.
En la vida de la
Júlia hi havia un buit que la devorava sense ella saber-ho. I la seva Ànima
buscava, escodrinyava, escorcollava, assajava; ella era de goma, com el Cautxú,
per què aquest, si el forces molt, es trenca. La Júlia era una dona d’enlloc
que no podia córrer per la seva vida.
Cloudin
Gràcies per llegir-nos!
Esperem el teu comentari.
el último parrafo, es el que tiene referencias de THE BEATLES. Diria que el album es RUBBER SOUL, y las tres canciones :Nowhere Man,In My Life y Run for you Live:)
ResponEliminaEh! soy la primera, asi que quiero mi personje! ajajajaj:)
Correctooo!! ajajajaj El próximo viernes tendrás tu personaje! :)
EliminaEm sembla que he fet tard per endevinar-ho...
ResponEliminaPerò la història m'agrada i sense haver de busca de i d'endevinar es gaudeix més. Tot té la seva part bona.
Ho tindré present! Celebro que t'hagi agradat, el pròxim divendres penjaré un nou capítol.
EliminaGràcies per llegir JÚLIA!
Una abraçada
u:U M'encanta que hagis continuat amb la història de la Júlia, és un peronatge amb molt de sentiment. Per cert, l'endevinalla ha estat genial, pero encara que hagi arribat tard, no l'hagués endevinat doncs no sóc fan del Beatles.
ResponEliminaIgualment, enhorabona!
Gràcies! Cada divendres aniré publicant més capítols de la Júlia. Ja aniré posant també més endevinalles... :)
EliminaPetonsss
Sí, a sido un simpático juego =)
ResponEliminaMe gusta como se reflejan los sentimientos de melancolía en la historia. Me han atrapado las palabras, aunque al terminar he sentido tristeza, lo considero buena señal. Pinta interesante =)
Espero poder leer más.
Un saludo de Carol, desde A Letras y Espada.
Gracias!!! :) Espero que los siguientes también te gusten :)
EliminaBesos!!