La platja s’estén sota
els meus peus. Incomptables granets de sorra s’escampen fins on trenquen les
ones. Al fons, just a l’horitzó, el mar és coronat per una franja ataronjada. A
aquesta hora és l’únic punt de color, l’única imatge que dóna vida al fosc
paisatge que tinc davant.
El cel encara és fosc.
Blanc cap a l’horitzó, però pansit. Els núvols, taques encara fosques, semblen
forats en un mantell estès.
El vent gelat de l’alba
recorre el paisatge, i al meu darrera la ciutat s’alça, es desperta, pàl·lida i
fosca, esperant la sortida del sol.
L’àmbar cada cop és més
present al cel, el daurat comença a puntejar. L’ombra somorta que tenyeix el
món vacil·la, i els rajos del sol prenen terreny. Tot és càlid, tot és nou: el
cel s’ha tacat de blau, rosa, taronja... I els rajos lluiten, pinten l’entorn.
El mar és un mirall: blau, rosa, taronja... però en ell els colors estan vius.
Ara els rajos són llum,
el sol gairebé ha sortit, ha emergit de
les profunditats com un cercle mal fet, i la ciutat s’ha despertat: els colors
l’han cridat.
Però això és només un
instant, una petita pausa, i aquests colors càlids van desapareixent, com ho han
fet les tonalitats pàl·lides i fredes de la nit, deixant pas als veritables
colors del dia.
Aquest espectacle,
silenciós i pintoresc, acompanya les meves passes a trenc d’alba.
xels
Gràcies per llegir-nos!
Esperem el teu comentari.
Un passeig ben bonic, a trenc d'alba!
ResponEliminaUna molt bona descripció dels colors :D
ResponElimina