Etiquetes

dimecres, 10 d’abril de 2013

A trenc d'alba.


La platja s’estén sota els meus peus. Incomptables granets de sorra s’escampen fins on trenquen les ones. Al fons, just a l’horitzó, el mar és coronat per una franja ataronjada. A aquesta hora és l’únic punt de color, l’única imatge que dóna vida al fosc paisatge que tinc davant.
El cel encara és fosc. Blanc cap a l’horitzó, però pansit. Els núvols, taques encara fosques, semblen forats en un mantell estès.
El vent gelat de l’alba recorre el paisatge, i al meu darrera la ciutat s’alça, es desperta, pàl·lida i fosca, esperant la sortida del sol.
L’àmbar cada cop és més present al cel, el daurat comença a puntejar. L’ombra somorta que tenyeix el món vacil·la, i els rajos del sol prenen terreny. Tot és càlid, tot és nou: el cel s’ha tacat de blau, rosa, taronja... I els rajos lluiten, pinten l’entorn. El mar és un mirall: blau, rosa, taronja... però en ell els colors estan vius.
Ara els rajos són llum, el sol  gairebé ha sortit, ha emergit de les profunditats com un cercle mal fet, i la ciutat s’ha despertat: els colors l’han cridat.

Però això és només un instant, una petita pausa, i aquests colors càlids van desapareixent, com ho han fet les tonalitats pàl·lides i fredes de la nit, deixant pas als veritables colors del dia.

Aquest espectacle, silenciós i pintoresc, acompanya les meves passes a trenc d’alba.




xels



Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.

2 comentaris: