Etiquetes

divendres, 26 d’abril de 2013

JÚLIA. El manual



- Júlia!
La Lola la crida i ella, sense voler-ho se sobresalta. Havia intentat distanciar-se de la seva amiga durant els mesos següents a la seva boda. Però allà la tenia, la Lola, alta com era, amb el cabell curt i somrient-li. Acabaven de sortir de Fabra i Coats i la Júlia marxava amb la Yud.
Quan la seva amiga es troba al costat d’elles dues el seu rostre es converteix en pedra i dóna a la Júlia i a la Yud un petit llibret.
                - Què és això?
                - Llegiu i ho veureu, jo encara no m’ho crec.
La Júlia l’agafa i quan veu els dibuixos de dins i les lletres que els taquen torna a donar el llibre a la Lola.
                - D’on l’has tret?- exclama la Júlia en veu baixa.
La Lola torna a passar-li el llibre i aquest cop l’agafa la Yud. La Júlia guaita, no era el primer cop que en veia un de semblant. Era un petit manual de color groguenc de les feministes de la Falange Espanyola; i a sobre del dibuix d’una dona amb davantal blanc el títol la coronava: “Guía de la buena esposa. 11 reglas para mantener tu marido feliz; sé la esposa que él siempre soñó”. La Yud obre el manual i es troba davant d’onze dones somrients.

<<1. TEN LISTA LA CENA. Planea con tiempo una deliciosa cena para su llegada. Esta es la forma de dejarle saber que has estado pensando en él y que te preocupan sus necesidades. La mayoria de hombres están hambrientos cuando llegan a casa.>>

<<2. LUCE HERMOSA. Descansa cinco minutos antes de su llegada para que te encuentre fresa y reluciente. Retoca tu maquillaje, ponte un listón en el cabello y luce lo mejor posible para él. Recuerda que hat endio un día duro y que solo ha tratado con compañeros del trabajo.>>

<<3. SE DULCE E INTERESANTE. Su aburrido día de trabajo quizás necesita mejora. Tú debes hacer todo lo posible para hacerlo. Una de tus obligaciones es distraerlo>>

<<4. ARREGLA TU CASA. Debe lucir impecable. Haz una ronda por las principales areas de la casa, justo antes de que tu marido llegue. Levanta libros de la escuela, juguetes, etc.>>

<<5. HAZLO SENTIR EN EL PARAÍSO. Durante los meses más fríos del año debes preparar la chimenea antes de su llegada. Tu marido sentirá que ha llegado a un paraíso de descanso y orden, eso te levantará el ánimo a ti también. Después de todo, cuidar de su comodidad te brindará una enorma satifacción personal.>>

<<6. PREPARA A LOS NIÑOS. Cepíllales el cabello, lávales las manos y cámbiales la ropa en caso de ser necesario. Son sus pequeños tesoros y él los querrá ver relucientes.>>

<<7. MINIMIZA EL RUIDO. A la hora de su llegda apaga la lavadora, secadora y aspiradora e intenta que los niños estén calllados. Piensa en todo el ruido que ha tenido que soportar en su pesado día de oficina.>>

<<8. PROCURA VERTE FELIZ. Regálale una gran sonrisa y muestra sinceridad en tu deseo de complacerlo. Tu felicidad es la recompensa por su esfuerzo a diario.>>

<<9. ESCÚCHALO. Puede que tengas una docena de cosas importantes a decirle, pero a su llegada no es el mejor tiempo para hablarlas. Déjalo hablar antes, recuerda que sus temas son más importantes que los tuyos>>

<<10. PONTE EN SUS ZAPATOS. No te quejes si llega tarde, si va a divertirse sin ti o si no llega en toda la noche. Trata de entender su mundo de compromisos.  Trata de entender su mundo de presión y compromisos y su verdadera necesidad de estar relajado en casa.>>

<<11. NO TE QUEJES. No lo satures con problemas insignificantes. Qualquier problema tuyo es un pequeño detalle comparado con lo que él tuvo que pasar.>>

La Júlia aixeca la vista, se sent indiferent. La Lola té a la boca un regust amarg de ràbia davant d’aquelles lletres carregades de verí que, com una bomba, deixen escapar la metralla.
                - Què? Què us sembla?- els hi pregunta la Lola
                - Què vols dir?- respon la Yud refregant-se el coll, una de les màquines li havia fet una petita ferida a la part dreta que no podia parar de tocar-se.
                - Doncs això, indignant! Això és impressionant, oi, Júlia?
La interpel·lada deixa de mirar les lletres. Aquella dona dibuixada de somriure fàcil i ulls feliços la tenia atrapada.
                - Doncs sí la veritat...
                - Però què es pensen que som? Objectes, màquines? Unes inútils sense cervell creuen que som! Au, home! “Sus temas son más importantes que los tuyos”- recita la Lola amb veu de falset- Però què s’han pensat?
La Júlia es mira les sabates.
                - I què vols fer? És el que ens ha tocat...- respon la Júlia, resignada.
                - Què? Però què dius? Noies, això és indignant! Oi que si?- diu la Lola
Ambdues amigues no ho neguen. La Lola mira amb cara de fàstic el manual, pensa que no té ni el dret d’anomenar-se “manual”.
                - Escolteu-me: - els hi diu la Lola xiuxiuejant; i la Júlia sap de seguida el que dirà, la coneix, i té por de les que seran les seves properes paraules.- Aquesta tarda hi ha una reunió clandestina a casa d’una amiga meva, hi hem de ser per fer pinya!
                - Pots comptar amb mi!- replica la Yud convençuda.
                - I tu Júlia, vens?
Baixa la vista un altre cop, mira les sabates; no sap ben bé si vol anar. Però sap del cert que en Martí no voldrà que hi vagi, no li agrada que s’ajunti amb moviments sindicalistes i si li diu que va a una reunió clandestina no la deixarà anar. La Júlia dubta, perquè malgrat tot hi vol anar.
                - No ho sé, Lola...
                - És per en Martí, oi?- diu la Lola exasperada
                - No...
La seva amiga posa els ulls en blanc.
                - I tant que sí! Però Júlia, has de defensar els teus drets! Som dones lliures, no depenem de ningú! Però tu ho has llegit bé? Però has vist com ens consideren? Si us plau! Que no vivim en els antics castells feudals! Nuestra obligación es distraerlo? Som dones o ninots de fira?! Júlia no som menys que els homes!
Sap que la seva amiga te raó, no li ho discuteix, no en té, de ganes.
                - Si ja ho sé Lola, però...
                - Però quins peròs hi veus? Júlia! Hem de lluitar pels nostres drets!
La Júlia la mira als ulls. Se sent humiliada, ella era una dona que valia més que per decorar. Ella no vivia per servir a cap home. Encara escolta les discussions amb el seu pare i els seus estudis, amb prou feines havia aconseguit aprendre a llegir; ella, que havia estat tan curiosa havia preferit llegir llibres que li havien estat prohibits a brodar estovalles. I quan accepta a anar-hi el cor repica sota les seves costelles. No ho podia dir a en Martí. No ho podia saber. Seria el primer cop en la seva vida que li amagaria la veritat, que el mentiria. La Júlia tanca els ulls, però enmig de la foscor no divisa el seu futur, i si l’hagués vist ja no el podria canviar. Havia dit que hi aniria, havia decidit mentir al seu marit, havia decidit anar a una reunió clandestina, lluny de la mirada dels franquistes. O això es pensava ella.


Cloudin
 

Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.

dilluns, 22 d’abril de 2013

La petita pilota


El nen va agafar la pilota i la va anar tirant rítmicament contra la paret. Cloc… cloc… cloc… Va estar-ho fent fins que al cap d’una estona el seu germà gran va sortir de la seva habitació exigint-li que parés de fer soroll. El nen se’l va mirar desafiadorament, la va tornar a tirar, li va somriure i se’n va anar deixant la pilota abandonada.
La petita pilota va anar rodant per la casa fins que finalment, sense força, es va quedar aturada al mig del passadís. Va estar quieta durant unes poques hores, fins que la mare dels dos nens va arribar a casa atrafegada i sense veure-la hi va ensopegar, donant-li vida una altra vegada. Aquest cop, però, va anar a parar a un racó fosc i amagat de la casa i va saber que fins al cap de molts dies ningú se n’adonaria on estava o bé, la trobaria a faltar.
Aquesta predicció es va complir. Quan ja feia una setmana que la piloteta no tenia energia, el germà petit la va reclamar, tot acusant als altres membres de la família que li havien amagada. Tots van negar rotundament amb el cap, però també van afirmar que era millor que hagués desaparegut, ja que al cap i a la fi, l’únic que feia era molestar i fer ensopegar a tothom.
Ja la donaven per perduda, quan la mare la va trobar netejant la casa i la va rescatar d’aquell espai fosc i fred en el què havia sigut confinada. El petit de la família es va alegrar enormement i va estar-hi jugant tot el dia.
I així era la monòtona vida de la petita piloteta. Activa durant uns períodes de temps i inactiva durant uns altres de molt més llargs. Ningú se’n recordava de qui l’havia portada a casa, ni quan havia aparegut... Ja feia molt de temps que estava allà i inevitablement havia passat a formar part del mobiliari de la casa, juntament amb els mobles, les cadires i el sofà. Era d’aquests objectes dispensables que hi ha a totes les cases, que apareix de sobte i ningú sap d’on.
Un dia de màxima activitat de la pilota, va quedar de cop i volta aturat per un crit agut que demanava per enèsima vegada que jugués a una altra cosa menys molesta, una segona veu va recolzar la demanda i el petit jugador va corre esporuguit cap a la seva habitació, temorós per les possibles represàlies.
Al cap d’uns minuts, el germà gran va sortir de la seva cambra i sense que ningú el veies va agafar la pilota. Va recorre la casa buscant un lloc on el seu germà mai buscaria. Finalment, va veure la rentadora oberta amb roba que esperava ser rentada, i sense pensar-ho dues vegades, va camuflar-la entre pantalons i samarretes de color fosc.
La piloteta va sentir com tancaven la porta de la rentadora sense que ningú notés la seva presencia i com era engegada fent que comencés a donar voltes sense parar. En una d’aquestes voltes va sentir com de sobte sortia disparada d’allà i quedava flotant entre mig de mitjons desparellats, monedetes de poc valor i altres objectes perduts al llarg del temps dins de la rentadora. I va saber que havia anat a parar en aquell univers paral·lel que tenen totes les  rentadores i també va saber del cert, que igual que aquells objectes que l’envoltaven, no tornaria mai més.

Musu




Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.

divendres, 19 d’abril de 2013

JÚLIA. Habitud



 No soy alta,
No soy baja,
Soy esencia.

Esencia pasada,
Esencia enviudada

De ilusiones,
De esperanzas,
De antiguas andadas
Y grandes zancadas.

E.Rigby


La Júlia va despertar-se mandrosament aquell dia de maig ennuvolat. Quan va guaitar per la finestra plovia i ella, serena i amb les mans fredes, escriu el seu nom al vidre entelat. Però el torna a esborrar enseguida. I la finestra resta blanca amb una taca fosca.

Quan en Martí es lleva i s’asseu a taula ella ja ha fet el cafè i les torrades. Les duu amb una petita safata i ell fa un petó a la seva esposa. El silenci intenta apoderar-se de les seves converses, però ell xerra i ella el deixa fer. No té res a dir.

Minuts més tard en Martí agafa la carmanyola que ella li dóna, negra i opaca, amb el dinar a dins. Quan marxa la Júlia s’asseu al sofà. I resta allà, rellegint les rimes de Bécquer fins que el rellotge de paret marca tres quarts de set. Llavors s’aixeca, s’allisa la faldilla i es mira al mirall del seu tocador; aquell mirall gran i rodó amb un marc de fusta clara. Com els teus cabells, li havia dit la Lola quan li ho va donar com a regal de bodes.

<<Fugim>> li havia dit ella. <<No ho sé...>> dubtava la Júlia. Era llavors quan s’imaginava en Martí; ell era la primera persona que havia estimat. I ell l’estimava. <<Ets dèbil! Júlia, lluita pel que vols!>> li recriminava la Lola. Però ella... què volia? No l’estimava, a en Martí, però tan mateix el fet de no fer-ho la feia sentir-se malament. No entenia res, o sí, però no volia enfrontar-se amb el minotaure del seu laberint.

La Júlia agafa l’abric i surt al carrer. Les pedres irregulars del sòl la fan caminar malament i, com sempre, ella té por a caure. Quan surt de l’atzucac del Carrer Cerdà es reuneix amb la Lola sota la façana modernista del Versalles, un bar que, per culpa de la dictadura, havia hagut de treure el mot “petit” del rètol perquè havia estat escrit en català.
I allà, solta les ondulacions de la balconada s’encaminaren cap a la plaça del Comerç on les esperaven altres companyes de feina.

                - Bon dia noies-  les saluden
                - Ei Yud, recorda guardar el penjoll dins de la roba. - bromeja la Lola.
La Júlia somriu, recorda que el dia passat una de les màquines de filatura havia enxampat la cadeneta d’or de la seva companya i que, per culpa d’això, la feina es va endarrerir. La Yud comença a discutir amb la seva amiga, indignada i divertida.
I parlant sota la gran mirada de les agulles del rellotge de la plaça del Comerç marxen cap a Fabra i Coats.

Quan menys s’ho espera es troba davant de la gran fàbrica tèxtil, de pedra freda, negra a causa del fum. Entren per la porta que grinyola i fitxen. La Júlia segueix a la Lola als vestidors, es posen la bata i tornen, com tants altres dies, a la mateixa màquina. Ella és entubadora. Com sempre, a la mà dreta les tisores. Engega la màquina ensordidora, encara que per ella, aquell brunzit, era només un rumor dins de les seves orelles. En les sis pues sis coves s’enrotllen fils gegants, quan ja estàn llestos talla els fils, comprova que tots estiguin bé, agafa els sis carrets i els passa enrera automàticament, a l’amfaixafora.

Sona la sirena, estrident, que ressona dins del cap distret de la Júlia. Les dues. Hora de plegar. Com autòmats tota la sala es va buidant, la sortida es col·lapsa. Ella espera, pacient. Es treu la bata i la guarda. Li fan mal els turmells i se’ls nota inflats de tantes hores d’estar de peu. Té els dits de la mà entumits d’estar tantes hores agafant les tisores. El dit índex i polze de la mà dreta li couen, s’ha fixat que a poc a poc li va sortint una callositat que, per molt que se la tracti amb cremes, es resisteix a desaparèixer.

La Júlia torna a casa amb la Lola i la Yud amb una sensació de buit a l’estómac. Evita mirar la Lola als ulls i parlar en veu alta. Evita qualsevol contacte. Evita cridar l’atenció. I quan arriba a la casa del carrer Cerdà, la seva casa, la rutina pesa sobre el seu cap. Pensa amb la Lola i amb en Martí, pensa amb qualsevol cosa que no sigui ella mateixa.


Cloudin
 

Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.


dimecres, 17 d’abril de 2013

La biblioteca de Lorenzo Castillo.


Cora abrió la pesada puerta de la biblioteca que el viejo señor Lorenzo Castillo había dejado, como todas sus pertenencias, sin heredero legítimo. Después de su muerte, nadie había vuelto a entrar en esa casa, por eso no era de extrañar el lamentable desorden y la abundante suciedad de que gozaba la finca. Todas y cada una de las habitaciones en las que Cora había entrado esa tarde estaban llenas de polvo, suciedad, y algún que otro insecto. Algunas salas tenían las ventanas rotas, y los cristales se hallaban esparcidos por el suelo, y hasta se podían encontrar hojas de los sauces que reposaban en el jardín, y que sin duda el viento había llevado hasta el interior de la casa.
Pero la biblioteca era la habitación más desordenada y triste del lugar.
Los altos ventanales, que antaño habían sido el orgullo de esa sala, habían perdido su esplendor. No estaban rotos, y conservaban todos sus cristales, pero ya no dejaban pasar la luz pura del sol que durante tantos días de invierno había iluminado esos libros ahora olvidados. La luz que ahora caía sobre la sala era más oscura y triste, como una penumbra tenuemente iluminada.
Las largas y delicadas cortinas, color blanco y oro, que habían embellecido el lugar, ahora aparecían como largos trechos de tela descolorida, colgada de cualquier forma.
No, las inclemencias del tiempo no habían afectado la habitación en absoluto. Ese lugar había oscurecido solo.
En el suelo, tirados y esparcidos por todas partes, se hallaban las páginas que Lorenzo había arrancado, una a una, de todos los libros que habitaban esa sala.
Ningún libro conservaba su página número dieciséis. Todas estaban allí, a sus pies. Allí dónde habían permanecido durante tantos años en los que nadie había entrado en esa sala.
Pues Lorenzo había despojado todos y cada uno de sus libros de esas páginas, marcando su dolor con cada corte, y dejando atrás su cordura y sensatez. Lo último que hizo de forma consciente y razonada fue cerrar la puerta al salir, para que sus penas y sus llantos quedaran presos en la biblioteca, y así, aunque su alma no estuviera sujeta a su cuerpo, no abandonaría nunca la casa ni los motivos que le habían llevado al suicidio.

Cora se acercó a los ventanales, e intentando no manchar demasiado sus finos y blancos dedos, los abrió.
Una ráfaga de aire entró en la habitación, e hizo volar las hojas de papel olvidadas en el suelo. Una tormenta literaria se adueñó de la habitación, obligando a Cora a echarse a un lado.
Las hojas formaron un remolino desordenado que se paseaba por el centro de la habitación, como si el fantasma de Lorenzo Castillo hubiera despertado tras un largo sueño.
La mayor parte de las hojas salieron volando por la ventana, y se esparcieron al aire libre, siguiendo cada una su camino, como si alguien finalmente las hubiera liberado.



xels



Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.

divendres, 12 d’abril de 2013

JÚLIA. La casa al carrer Cerdà



Estimats lectors i lectores, abans que inicieu la lectura m'agradaria proposar-vos un petit joc. La tercera part d'aquesta història de la Júlia conté un paràgraf dedicat als famosos Beatles i per tant he fet quatre al·lusions al grup, tres de les quals son títols de cançons i una és l'àlbum al qual pertanyen. El que us proposo és el següent: la primera persona que comenti anomenant aquestes quatre cançons i l'àlbum al qual pertanyen li posaré el seu nom al proper personatge que aparegui en la història de la Júlia. Dit això, espero que us agradi "La casa al carrer Cerdà".

Cloudin




En Martí va agafar la Júlia enlaire per passar per la porta de la que seria la seva nova llar. Ella s’hi va deixar, agafant el ram de flors promès amb la mà esquerra.

Havien llogat una casa a l’atzucac del carrer Cerdà, de planta baixa i amb un petit jardí davanter de dos metres quadrats encara mancat de color verd. Era una casa petita i de lloguer car que havien buscat durant mesos i que, a base de no gastar gens de diners, havien fet seva.

Mesos abans de la boda en Martí i la Júlia, acompanyats pels pares de la futura núvia, havien anat moblant la petita casa del carrer Cerdà. Durant aquells mesos la Júlia havia brodat amb lletres blaves les inicials del seu promès i les seves pròpies a les estovalles i tovallons i torcamans. I mentre havia subjectat el fil i l’agulla sabia que dins seu hi havia un quelcom que la rosegava i que ella procurava mantenir amagat sota el vel de la ignorància.

Però la Júlia no pensava, els seus ulls passejaven d’una habitació a una altra. Encara notava l’olor a pintura nova. En Martí la seguia, somrient, acariciant les parets i palpant la fusta de la taula, quadrada amb quatre cadires. Era el primer cop que estaven tots dos sols dins de la casa i s’hi va sentir estranya i intrusa.

I la Júlia es va descobrir riallejant lleument. Ara era casa seva i per a ella era preciosa, des de les finestres del menjador fins al sostre blanc. Fins i tot aquelles copes de vidre de roca que li havia comprat la mare per al seu dot. Aquell seria el seu espai, va pensar i, de cop, es va sentir enclaustrada. El somriure se li va tensar als llavis i les mans li començaren a tremolar. Sabia que no podia fer res. Ja s’havia casat i ja tenia la casa.

La Júlia es passà la mà entre els cabells, allisant-los. No podia tornar enrere. Sabia que en Martí era una persona fàcil i que sabria com fer-lo content. Viure amb ell no resultaria pas difícil. O això creia ella, per què no era conscient de com la vida podia arribar canviar les persones i deixar-les llunyanes però alhora properes.

Però la Júlia mira per la finestra, aliena de tot. Intenta pensar en blanc. Llavors en Martí li posa la mà a l’espatlla i ella li correspon amb paraules buides que minuts més tard ja no recorda haver-les pronunciat. En Martí no ho entén, a cops la veu alegre i d’altres la seva expressió resta desdibuixada; pensa que les dones son complicades i que la seva no és pas l’excepció.

I aquella nit, al jaç, la Júlia no va poder dormir. Nua i desprotegida jugava amb un ble dels seus cabells intentant evadir-se. Pensava que potser tornant a la rutina els seus sentiments per en Martí aflorarien de nou; es negava a veure la realitat, no volia escolar-se dient que ja no l’estimava. Per què, de què li serviria? No podia fer res, ni ara ni mesos enrere; el seu futur ja estava  decidit i cada cop el podia palpar millor. El seu futur hagués pogut variar, però ella no va ser prou valenta per arriscar-se a fugir i ser marcada per la societat i la seva gent, ella no volia girar l’esquena als seus pares, amics, familiars que tan l’havien ajudat a fer una boda que no es podien permetre. Ni volia deixar en Martí sol davant l’altar, no s’ho mereixia. Ell, tan atent amb ella, que tot ho feia per la seva Júlia, que se l’estimava i que semblava que l’aire que respirava era el que ella exhalava.

Es va llevar del llit per quedar-se dreta observant per la finestra, tapant el seu cos amb un barnús nou de seda suau. Tot era fosc i ella encara més. I sota la mirada del seu reflex al vidre de la finestra es va dir que era una cobarda, per no haver fugit amb la Lola quan encara tenia temps.

En la vida de la Júlia hi havia un buit que la devorava sense ella saber-ho. I la seva Ànima buscava, escodrinyava, escorcollava, assajava; ella era de goma, com el Cautxú, per què aquest, si el forces molt, es trenca. La Júlia era una dona d’enlloc que no podia córrer per la seva vida.



Cloudin


Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.