Etiquetes

divendres, 5 d’abril de 2013

JÚLIA. Fred i distant



La Júlia va enterrar els dits en la suau i freda sorra blanca de la platja. Havia estat aquell 18 d’abril de 1960 que havia aconseguit articular el “sí quiero”. I ara es trobava, dos dies després, lluny de casa seva i amb una anell d’or pesant a la seva mà.
 
Va descloure els llavis i es va pasar la llengua entre ells; els va notar salats, impregnats per la humitat de l’aigua blavosa del mar. Es passà la mà entre els cabells de color terra i tancà els ulls. La Júlia sabia que qualsvol dona en la seva situació hagués somrigut. Però ella no. No va saber ni tensar els llavis ni relaxar el rostre.

El trenc d’alba va començar a colpejar les puntes de les seves pestanyes. I els records de la nit passada prengueren forma dins de la seva ment, eren com un petit impuls elèctric que la feren estremir. Encara notava els cos tebi d’en Martí sobre el seu. Encara recordaba els petons, les carícies, les seves paraules d’amor.

No entenia com havia succeït. Ella, una jove de vint anys, amb marit, amb una casa nova sense estrenar, amb una feina, amb amigues... amb tot i sense res. No es va permetre els luxe de plorar. No es volia treure la careta o s’ensorraría tota ella.

Va treure els dits de la sorra i va obrir els ulls. L’aire fred de l’abril semblava que la volgués fer tornar a la realitat. Però la Júlia seguia asseguda contemplant el mar de València i enyorant Barcelona i la casa dels pares. Va tornar a sepultar els dits pensant que així ho farien també els seus sentiments. Ara era una dona casada i havia de ser madura.

                - Júlia...!
La interpel·lada es va tombar. En Martí anava cap a ella, somrient, amb el cabell negre i rinxolat. Ell, tan pulcre com sempre, no semblava que s’acabés de llevar.
                - M’he despertat avans que tu i he vingut a veure el mar.- va respondre ella.
En Martí es va asseure al seu costat i li feu un petó a la galta, tímid i fugaç. Com ella, li havia dit en una ocasió que la Júlia ja no recordava.
                - Quan tornem a casa et compraré un ram de flors.
La Júlia somrigué i el mirà als ulls.  Li va donar la impressió que res havia canviat, que tot continuava igual, que encara festejaven i que ella no tenia preocupacions, ni dubtes, ni pors.
En Martí s’aixecà, alt com era, i li oferí la mà, la mà de l’anell.
                - Au, vine, entrem i esmorzem alguna cosa, fa molt de fred aquí fora i et refredaràs.

La Júlia s’aixecà pesadament i li donà la mà. Un sentiment de culpabilitat l’envaí. En Martí sempre era atent amb ella i la Júlia tan sols volia que ell fos feliç, perquè sabia que s’ho mereixia. Però, ¿i la seva pròpia felicitat? Eren les paraules que la Lola li repetía cada cop que parlaven de la boda.

La Júlia no ho va entendre. Amb en Martí somrient entrant per la porta de fusta de l’hotel ella simulava somriures i paraules afectuoses. La Júlia l’havia estimat... i ara desconeixia per què aquells sentiments s’havien perdut, evaporats. Ell sentia un amor tendre, passional, viu; mentre que el d’ella s’havia tornat fred i distant. Però la Júlia desconeixia que aquesta fredor es tornaria clàlida, i que aquella vida que divisava en l’horitzó tan monòtona es capficaria per culpa de la dictadura ja arrelada a Espanya.


Cloudin

Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.




7 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. :o Veig que has continuat el relat! Moltes gràcies!
    M'ha agradat saber-ne la continuació i l'escena de la platja té molt de sentiment "Va tornar a sepultar els dits pensant que així ho farien també els seus sentiments."Aquesta frase ho defineix tot.
    Tot i això veig que no sabies com acabar el relat i he trobat interessant que diguis que la fredor es torna caldiesa, encara que, potser no hagués fet falta lo de la dictadura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que la història de la Júlia la tenia creada des de fa molt de temps però no m'havia atrevit a escriure-la. És una història realment llarga així que no sé quants "capítols" pot tenir, per això quan faig referència a la dictaura és que en la història realment a la protagonista l'afecta més endavant.

      Moltes gràcies pel teu comentari, espero que t'hagi agradat la història!! :)

      Elimina
  3. Jo ja pensava que continuaria, té tota la pinta d'història llarga i m'ha agradat molt. Expliques molt bé els sentiments i ens deixes a l'espera de més!

    Aquesta generació a la que pertany la Júlia, com unes quantes més d'aquest país, com la meva també, ha estat marcada per la dictadura, crec que és impossible no sentir-se afectats per ella. Era protagonista, molt protagonista de moltes vides, de moltes.

    Seguiré aquesta història...

    ResponElimina
  4. ¡Hola!
    Me ha gustado la historia (perdona si no contesto en catalán pero prefiero hacerlo en castellano). Gracias por seguir nuestro blog, os lo agradecemos mucho y queríamos informaros de que nosotros también ahora somos vuestros seguidores. Me pasaré muy a menudo, me gusta vuestro blog ;)
    Un saludo de Carol, desde A Letras y Espada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hace nada si contestas en castellano, escribimos en ambos idiomas :) Muchas gracias por seguir nuestro blog! Nos leemos! :)

      Elimina