Etiquetes

dimecres, 27 de febrer de 2013

Records d'aquesta nit.

Poca cosa recordo d’aquesta nit. Em venen al cap imatges que no tenen connector, trossos d’una pel·lícula inacabada.
Primer, asseguts a la platja, junts, abraçats, el cap d’un sobre l’espatlla de l’altre.
De cop, un passeig per allà on les ones tocaven la sorra, però sense que els nostres peus fossin engolits per la foscor de l’aigua viva.
Seguidament, més enllà, on la sorra es convertia en terra, i a la terra algú hi havia fet un parc. I en el parc, una abrasada senzilla, clàssica. Ell m’abraçava per l’esquena. Jo no li veia la cara, però entre els meus cabells sentia la seva respiració.
I ara, un altre cop a la platja, asseguts, el seu cap sobre les meves cames, i jo li acaricio els cabells. No sé si dorm. Crec que no. Ja no parla, però se’l sent respirar.
I la resta del grup? Allà, al parc, sento gent que parla, i crida, i riu. I allà, més enllà, a uns metres, també sobre la sorra, n’hi ha dos o tres més parlant, mirant el mar, mirant l’horitzó, que de tant fosc s’ha confós amb el cel negre d’una nit de març.
Abaixo la vista, me’l miro. Així com està, amb els cabells escampats, no li puc veure la cara. Però no estic pensant en el seu rostre.
Estic pensant en els petons que m’ha donat. O li he donat. Ara no ho sé.
Petons dolços amb un regust de vodka.
Quan l’ambriagadesa del vodka desaparegui, potser aquests petons, els records, també ho fan. I si es queden, ho faran com ho fan els somnis: de forma borrosa, difuminada, distant.
Les paraules que ens hem dit, demà, també seran distants, i gairebé no les podrem recordar. Coses que no ens hauríem dit en altres circumstàncies. Coses que ni ell m’hauria dit, ni jo l’hi hauria preguntat. Però ell tampoc hagués preguntat res.
En aquella conversa, unes paraules em criden ara l’atenció. Els mots han estat pronunciats amb melancolia, potser amb una mica de rancor. Però tot i així, unes paraules clares:
-Te’n penediràs, ho sé, et conec. Demà te’n penediràs.
Sí, això és el que ha dit. Ho ha dit segur, em coneix. Sap què sentiré. Ho això creu.
I jo, que ho sé, el que sento? Sí, ho sé. Ho sé? Vull pensar que sí, però, ho sé, en realitat, el que sento? Entenc els meus propis pensaments? No ho sé, jo, això. Però m’agradaria pensar que sí...
Jo...
...que és el que sento, en realitat...?


Xels

dissabte, 23 de febrer de 2013

L'estació


El metro va entrar a l’estació despentinant a tots els que hi havia a les andanes. Tothom estava dret, impacient per marxar d’allà i arribar al seu destí. L’aspecte de l’estació tampoc no convidava a quedar-s’hi molta estona. Les parets en un passat havien sigut de color taronja, però ara estaven recobertes amb cartells mig desenganxats i plenes de pintades.
Al obrir-se les portes a l’andana es van barrejar les persones que baixaven i les que pujaven. Un cop tancades una altra vegada el metro es va posar en marxa i el soroll del caminar dels que havien baixat  es va anar esvaint. En la silenciosa andana solament quedava una senyora de mitjana edat amb el cap cop mirant cap a un punt fix. Els que feien habitualment aquell trajecte ja la coneixien. Es passava hores mirant en aquell punt, asseguda al mateix seien negre. Hi anava cada dia i no marxava fins que l’estació tancava a les dotze de la nit. Ja havia començat a circular una llegenda urbana entre els usuaris d’aquella estació. Es deia que era el fantasma d’una noia morta en un accident de metro feia ja molts anys i que estava esperant veure el seu assassí per matar-lo. Ningú no s’apropava a ella per por, i a poc a poc, amb el pas dels anys s’havia convertit en un objecte més d’aquella estació. 

Musu

dimarts, 19 de febrer de 2013

L'inici: gener de 1930


Quan el sol va voler guaitar, ja feia estona que estava desperta, estirada al llit i amb els cabells castanys clars embullats. Tenia la vista fixa, mirant el no-res en un punt indefinit del sostre de l’habitació, amb una cella arquejada i amb cara de fàstic. Vaig donar un cop de peu, encara ajaguda, al matalàs; en rebotar vaig deixar-lo mort per tornar-ho a repetir, però aquesta vegada amb més ímpetu. I les molles del llit van grinyolar, omplint l’estança d’una música desagradable i oxidada.

Quan per fi vaig aixecar-me la gelor del sòl em va recórrer el cos. Però no en vaig fer cas, ja estava acostumada. I en quatre passes vaig recollir dels peus del llit el meu petit vestit beix i vaig cordar-me els botons de nacre blancs, cosits per davant. En mirar-me al mirall vaig sospirar. Allà estava jo, i l'única descripció que en podia treure era avorrida. Així que li ho vaig dir al reflex, en veu alta i assaborint la paraula. Avorrida. I per tal de donar-li color a aquell rostre tan ensopit el vaig maquillar. Però em seguia veient igual.

Vaig anar fins a la cuina baixant per les escales estretes i empinades. Coneixia cada racó de la casa i cada graó gastat pel frec de les sabates. Sabia que sota el calaixet de la cuina la mare guardava un sobre groguenc amb diners estalviats i que darrere del penja-robes restava ple de pols un magnífic winchester, la fusta del qual començava a corcar-se. Amb el pas del temps em sentia com una peça més del mobiliari.

Perquè la meva vida era avorrida. Tan quotidiana i tan insípida que somiava desperta el dia on tot canviaria. I l’inici d’aquest canvi va aparèixer del no-res aquell matí de 1930, quan vaig arribar a la porta del bar on treballava de cambrera amb un horrible vestit rosa. A fora estava la meva companya refregant-se el canell i amb les celles arrufades.
                - Crec que m’hauràs de substituir, no puc servir taules.
Llavors vaig encongir l’espatlla i vaig observar el seu canell.
                - Saps què? Millor que t’acompanyi a casa!
Ella se’m va quedar mirant, i entre mig de la diversió del seu rostre deixava entreveure una petita guspira de dubte.
                - Va dona! Que bombin al bar! Estem tot el dia allà per una merda de sou!
Vaig somriure. No em venia de gust treballar. Seria el primer cop que faltava sense avís previ. Llavors el dia em va semblar diferent. I si ho hagués pogut fer, hagués deixat la feina, però encara conservava un xic de cordura i era conscient que necessitava els diners. Però sense el sou d’un dia podria sobreviure.

Més animada em vaig encendre una cigarreta. Era d’un fort tabac negre, menys car i adequat a la que llavors era la meva economia. I amb passes més llargues la vaig acompanyar fins a casa seva, un petit domicili on vivia amb la seva mare, igual que jo. Sentia simpatia per la meva companya, però a cops era tan callada i ensopida que em donaven ganes de cridar-li.

I quan el cel va començar a ennuvolar-se em va oferir una petita copa de whisky amb gel, just al mateix temps que trucaven a la porta de casa seva. La meva amiga, amb el canell embolicat i com una persona feta d’aigua, lliscà fins a la porta sense fer soroll i l’obrí. Les seves celles normalment rectes es corbaren creant petits pontets indicant un clar to de sorpresa.

Va ser quan el vaig veure per primer cop. Llavors desconeixia que mesos més tard ens convertiríem en la parella més aclamada de l'època. Tan temuda i alhora admirada.

Però ja quan vaig començar a parlar amb ell vaig veure en la seva persona algú a qui jo necessitava. Ell era baixet, però més alt que el meu metre cinquanta d’estatura, i quan caminava intentava evitar un petit coixejar. Em va explicar el seu entusiasme pels cotxes ràpids i per les armes, al qual em vaig unir també amb apassionament. Perquè si d’alguna cosa en sabia era de cotxes ràpids i d’armes.

M’omplia l’orella d’aventures i viatges. I jo, amb la meva vida tan avorrida, vaig voler fugir amb ell i viure la vida que ell em brindava amb la seva mirada.

Finalment, quan aquella visita inesperada es dirigí a la porta per marxar, em mirà i em digué:
                - Encara no sé el teu nom.
                - Em dic Bonnie, Bonnie Parker. I tu?
                - Clyde Barrow, per servir-la.

S’ajustà el barret i sortí. Vaig mirar a la meva amiga, que avorrida havia començat a llegir feia estona un petit llibre de poemes. Vaig somriure. Demà tenia una cita amb Clyde.

Cloudin



diumenge, 17 de febrer de 2013

El bosc.

L’aigua s’estenia al seu davant, infinita. La sorra que trepitjaven els seus peus era fina i suau. La brisa li movia els cabells tapant parcialment el seu rostre. Uns petits peixos saltaven sobre la superfície de l’aigua, i desprès es tornaven a amagar sota d’ella. El sol ja es ponia i les ombres van començar ha inundar el bell paisatge. No es volia moure d’allà, era massa perfecte. Quan el sol desaparegués empassat pel mar, la claror de la lluna continuaria mostrant-li els peixos, la sorra, el mar…
-          Sara, Sara! – van cridar darrere seu.
Es va girar sorpresa. Qui més hi havia en aquell lloc?  A la frontera de la platja i del gran bosc que s’estenia terra endins estava situat ell.
-          Qui ets? – va preguntar.
-          Creus que això és bonic i perfecte? – va respondre ell.
-          Aquestes paraules no defineixen prou bé aquest lloc.
El noi somrigué.
-          Doncs, deixa’m ensenyar-te un lloc encara millor. Si t’agrada això, el que et vull mostrar t’encantarà.
-          No vull marxar d’aquí. –va contestar ella.
-          Vine, et prometo que no te’n penediràs.
La Sara va mirar el mar i després va mirar aquell noi d’ulls blaus. <Com aquest mar, -va pensar- porta dos petits mars com a ulls.>
El noi va estendre la mà somrient. La noia es va aproximar i quan eren a tocar li va agafar. Va mirar per últim cop enrere, els petits peixos continuaven saltat alegrement. El noi va començar a caminar cap al bosc fins que hi van ser a dins. Tot els arbres eren iguals, troncs foscos i humits, coberts de plantes enfiladisses i tan alts que no es veia on acabaven. El noi encara l’agafava ben fort i caminava hipnotitzat cap al cor d’aquell bosc. No la mirava, solament l’empenyia sense deixar-la anar.
Quan portaven uns minuts caminant, els troncs dels arbres van començar a canviar i la llum va començar a inundar petits clars. Així, la Sara va poder veure com els troncs estaven recoberts de petites gotes de cristall que amb la llum els feien brillar. El terra es va començar ha cobrir de gespa verda amb petits trèvols i algunes flors blanques. Un rierol d’aigua va començar a cantar mentre avançaven. La llum cada vegada era més clara i enlluernadora. Petites papallones de mil colors van començar a envoltar-la i al cap de poc temps també hi havia uns quant ocells piulant. El noi tenia raó, allò era encara millor que aquella solitària platja. Continuaven caminant sense aturar-se i el noi, hipnotitzat mirava al punt fix, sense girar-se en cap.
Finalment va parar. Es trobaven en un gran prat ple de gent que ballava i bevia en estranyes copes confeccionades amb els pètals d’unes flors vermelles. El rierol travessava el prat formant petites basses d’aigua que permetien als nois poder banyar-se. El noi va agafar dues copes i li va donar una. Somrient, es va beure el contingut de cop. La Sara, imitant-lo, també ho va fer. El gust era dolç i al baixar-li per la gola li va crear una cremor que fins al cap d’uns segons no va cessar. El noi li va allargar altres i a poc a poc es va anar emborratxant d’aquell líquid que el misteriós noi li proporcionava. Sentia una eufòria dins seu fins en aquell moment mai sentida.
Aquella festa no acabava mai. Estava en un cercle viciós en el qual aquella festa solament acabava quan es quedava adormida i començava quan es despertava. Però tot i així, mai s’avorria, sempre era diferent i tot podia passar.
L’estrany líquid mai s’acabava i sempre estava a l’abast de tothom.
-          Vine, Sara! – va cridar-la el noi.
Estaven un una petita bassa plena de gent que cridava i ballava. La noia hi va entrar i van començar a saltar. De sobte uns braços la van agafar per les espatlles i la van començar a enfonsar a l’aigua. La música va para i l’aigua li va començar a pressionar les orelles i va obrir els ulls presa pel pànic. Volia sortir a la superfície, però les mans la subjectaven massa fort. Veia com les cames de la gent es movien alienes a la seva angoixa i patiment... Poc a poc es van anar fent borroses i les mans van deixar de subjectar-la tan fort.
La Sara va despertar-se de cop, mullada per la suor i el pànic. La festa acabava de començar. 

Musu

dimecres, 13 de febrer de 2013

El ball.


Avui, a mitjanit, un ball improvisat es celebra a la plaça. Un ball entre dos desconeguts, una singular parella formada per una topada entre dos homes anònims: un líder nat, un guerrer acompanyat pels incansables seguidors, i un galant, que acompanyava una dama perduda ara entre la multitud, oblidada.
Els dos ballarins comencen un vals sense decidir-ho, entre els crits d’un i les disculpes de l’altre.
Al seu voltant un grup d’espectadors, tant espontanis com aquesta dansa, esperen expectants l’inici de la balada clandestina: són els companys d’un, i la noia de l’altre, i la gent que passava pel costat, atreta per la promesa d’un espectacle inoblidable.
La música és, igual que el ball, molt peculiar: desenes de crits en formen la banda sonora, udols formats per paraules sense sentit, que s’uneixen en una estranya melodia, en un so sense ritme que no deixa de ser una cançó. Una cançó que els propis cantants no saben que estan composant.
La plaça no és un gran saló de ball, però res és adient en aquesta estranya festa, i alhora cap element podria ser més ben triar. Els arbres esdevenen règies columnes que enlairen una cúpula trencada, a través de la qual s’escolen els raigs platejats de la lluna plena. Des dels fanals, la llum cau tènue i desorientada, i esdevé una espectadora més. La penombra esborra els rostres dels ballarins, els transforma en dos espectres, en dues ànimes que han perdut el món de vista. La llum de la lluna es fon amb la llum artificial dels fanals, i ja no se sap què és fantasia i què és realitat.
Però ningú es fixa en el bell espectacle que forma el fons de l’escena: el ball ja ha començat, i totes les mirades es dirigeixen cap als ballarins. No obstant, qui diria que són ballarins? No hi ha rastre de la delicada seda, no es veu la lluïssor del setí. Només hi ha cuir, i texà, tot és violent i erràtic, però ningú no se n’adona, ningú veu les figures, només veuen el moviment. Ja és massa tard, el ball ha començat.

El guerrer allarga amb força la mà esquerra, dirigida cap al seu contrincant, que s’ha transformat en el seu company. Les mans es queden agafades, allà a l’aire, per sobre dels seus caps, i el mateix fan amb els braços que els han quedat lliures: i comencen a fer voltes, així agafats, fins que un cau enrere, marejat. Els espectadors que té més a prop abandonen l’orquestra, callen, ajuden l’amic a aixecar-se, i d’una revolada el tornen a enviar al centre. Somrients, s’uneixen un altre cop al peculiar cant que sona aquesta nit a la plaça.
L’home torna al mig del cercle, i alça la mà per acariciar la galta del seu company desprevingut. L’atrapa, massa ràpid i amb massa força, i el galant fa dues passes enrere, seguides per un intent del guerrer per coordinar un vals que ningú ha assajat. I aquests passos continuen, transformant el que en un inici podria haver estat un vals en un ballet de subtils i delicats moviments: un conjunt de dos posicions, una figura que en busca una altra, i aquesta altra que la defuig.
La gracilitat és interrompuda per un canvi de papers: el burler és ara el buscador, i la sorpresa desequilibra al contrincant, que cau al terra un altre cop. La multitud torna a callar, i l’aixeca com ha fet abans, però ara l’artista és obsequiat amb una cinta platejada, lluent i pesant, una cinta amb la que ni les millors modistes podrien adornar els vestits dels ballarins més experts. Una cinta rude per un ball, però aquesta nit no desentona.
El ballarí enlaira la cinta, la fa volar, la fa girar com si no peses, com si estigués feta de setí. La llença endavant, de forma sobtada, atrapant el braç del seu company, i l’atrau cap a sí. Es troben, i l’impacte desencadena una caiguda inevitable i poc gràcil: en un moment, el puny d’un clavat a l’estómac de l’altre, i el galant estès a terra, amb el braç pres encara per la cinta de ferro.
En algun lloc, enmig de la multitud, la dama abandonada està plorant: a quedat sola en aquesta estrafolària festa, i el seu estimat l’ha oblidat, captivat pel ritme d’aquest ball del qual no es pot desprendre. Però ningú la sent, tots estan encisats per l’espectacle, en el que la figura presa de les cadenes s’ha deslliurat. El seu vestit s’ha tenyit de vermell: el foc escarlata que li corra per dins del cos s’escapa, impacient, però no imprudent.
El públic continua entonant una melodia inconscient, aclamant amb entusiasme el ballarí de la cinta de plata. Però ell deixa la cinta a un racó, i treu una rosa platejada, amb tija de fusta i d’una sola espina. El ballet ha quedat oblidat, i a l’ambient es respira la perillositat d’un tango. Amb la flor a la boca, i amb cautela, es queda mirant el seu company, que trontolla, esgotat i malferit pel ball.
El guerrer se’l mira, mentre tempteja el terreny i s’hi va acostant. Les seves trobades, sempre impactants, amenacen un cop més l’estabilitat del galant que, gairebé sense forces, veu apropar-se la fi d’aquesta dansa letal.
La rosa oscil·la entre els dos ballarins i, amb un moviment ràpid i delicat, propina una estocada directa a l’estomac del galant, l’home dèbil que no ha pogut suportar l’esforç d’un sol ball.
Aquest cop el color escarlata no és un mer estampat: ara ha esdevingut el centre de l’escena. La impaciència encara hi és, però la prudència és substituïda per la precipitació. I ell, el ballarí, cau a terra, exhaust per la dansa, sense forces, sense aler. Contempla l’escena mentre la tènue llum dels seus ulls s’apaga.
És el senyal que indica la fi del ball.

La multitud es llança per fi al centre del cercle per aclamar de més a prop el guanyador. Aclamen el guerrer i desapareixen, a poc a poc, escampant-se i escolant-se entre els arbres, fent-se fonedissos en la foscor.
La màgia ha desaparegut. La música ha cessat. A la plaça ara hi regna el silenci, trencat a voltes per uns plors ofegats. Una figura s’acosta al cos de l’home vençut. Ella tremola, ja no pot fer res, el seu estimat ha quedat captivat pel ritme d’aquest ball del qual no s’ha pogut desprendre.


Xels

dilluns, 11 de febrer de 2013

La Casa de Marbre


Diuen que cada casa té una ànima i que aquesta s’alimenta dels records. Algunes queden plenes de pols, velles i oxidades, d’altres brillen amb llum pròpia, però la majoria cauen en la foscor de l’oblit. I les ànimes busquen i cerquen, petits punts, petits ulls emmirallats per ser rememorades. Diuen que cada casa té una història, i la Casa de Marbre n’és una.

Les pedres que afaiçonarien la Casa de Marbre estaven encara amagades sota la mirada de grans jaciments de roques encofurnades quan va venir al món aquell qui estava destinat a encontrar-les.

Va nèixer en un poble de l’antiga Grècia, emmurallat i amb un gran port on arrivaven vaixells mercaders. Les cases s’amuntegaven unes sobre les altres formant grans mars de teules rogenques de dues vessants i llargues fileres de parets emblanquinades. I tot era impregnat per l’olor del mar Egeu, l’humitat salada convivia entre les parets i a dins de les persones, d’aspecte rubicund i amb ropatges de túnica blancs.
Altair es va trobar enmig de l’harmonia arquitectònica de Grècia i conviví dins la perfecció del seu món, on tot sembrava una bellesea blavosa en forma d’espígol.

I un dia d’estiu, un dia on la broma marina inundava els carrers i s’escolava entre les cames de les ànimes gregues, Altair va trobar lluny de les grans muralles i entre arbres de fulla perenne una petita cova. En entrar, la foscor li entelà els ulls i les fulles de les altes plantes enfiladisses acariciaren el seu rostre. Però enmig d’aquella obscuritat va trobar una petita pedra blanca centellejant que semblà que l’aclamava, i els seus ulls verds quedaren eclipsats. El fulgor de la petita pedra uniforme es fonguí quan la mà d’Altair l’arreplegà.

Un cop a la seva petita llar va començar a pulir la pedra, dia i nit, fins que va adquirir la suavitat desitjada. Amb la seva pedra, va crear un aulos de marbre: un petit instrument musical format per dos cilindres de vint-i-set polzades i onze forats.

Igual que cada dia Altair marxà, a les primeres llums del sol nascut, al temple d’Afrodita. I agenollat davant de l’escultura de la deesa contemplà la seva sumptuositat: des dels peus petits, passant per les cames esveltes i pujant al clot de les clavícules, fins al seu nas i els seus ulls d’ivori blancs, sense cap mena d’expressió i ignorants de l’amor que rebien. Perquè Altair estava enamorat d’Afrodita, i no passava un dia que no l’anés a contemplar, ni cap dia que resés per ella després de la posta de l’astre rei, ni cap dia que pensés amb ella en llevar-se, ni cap dia que li fes ofrenes. Afrodita l’apassionava i alhora la temia. Ella era una deesa i ell un simple humà, tan dèbil i tan tou i tan insignificant.
Aquell dia Altair feu sonar l’aulos agenollat als peus d’Afrodita i li creà un envoltori de pentagrames i notes. Petites flors que Altair depositva als seus peus.

El dia següent s’emportà també el seu aulos i tornà a interpretar una melodia per a la deesa. I al dia següent, i al següent. D’aquesta manera passà el temps i Altair s’enamorà cada cop més d’ella. Quan estava a casa recordava aquells ulls buits, exempts de sentiments; llavors el pit se li oprimia.

Però, en passar el temps, de tant tocar el seu instrument, aquest, de cop, s’esberlà i Altair, desolat, marxà correns en busca de la seva cova. Fou el primer dia que no anà a resar a la deesa.

Passades les muralles i travessat el bosc que tan bé coneixia, el jove Altair entrà per segon cop dins del corn fosc. No notà les plantes al seu entorn i tampoc trobà res semblant a la seva roca. Cap reflex blanc, cap punt enmig de la obscuritat de l’avenc. Sentia únicament com si el buit que sentia al cor s’unifiqués amb el de la cova. D’aquesta manera Altair s’estigué allà fins que el sol rompé en petits miralls d’un crepuscle vermellós i, per por de no saber tornar de nit, reprengué el camí cap a casa amb les mans i l’ànima buida.

Però, compungit com estava, feu un petit descans abans d’entrar a la muralla i restà amb les cames encreuades sota l’ombra d’un petit oliver. Tancà els ulls i rememorà una senzilla melodia. I quan el sol desapareixé del tot tornà a obrir-lo amb  la vista sempre baixa. I fou llavors, només llavors, quan Altair divisà quelcom de cua d’ull que el feu aixecar-se de cop. Es tombà, donant l’esquena a les muralles i cara els olivers plantats al costat d’un petit estanyol, però no tornà a veure-ho. Havia estat un segon que guardaria per sempre més al racó més recòndit de la seva ment. Perquè era preciosa malgrat que únicament n’hagués vist una part mínima d’ella, tan sols un reflex d’un reflex, tan pur i tan nivi que fou incapaç de tornar a casa per si la tornava a veure.

Passà la nit allà, sota les oliveres i sota un cel de nit ennuvolat.

En aparèixer els primers raigs del sol Altair continuava amb el coll rígid buscant-la, una mirada, un somriure, una alenada. I quan per fi desistí, tornà a les seves quatre parets familiars. Però ell ja l’havia vista i la volia tornar a veure. En necessitava més, volia beure de la seva essència. Així que aquella nit tornà sota les oliveres, al costat de l’estanyol. L’aulos quedà oblidat a sobre de la seva taula, igual que la deesa dels seus pensaments.

I per segon cop oblidà anar al temple d’Afrodita.

Les aigües del petit estanyol s’enfonsaren sota els peus nuus de l’Altair. Eren tranquil·les, sense ones i fosques, i quan el jove, cansat d’esperar, tirà el seu pedrenyal a les aigües, aquestes l’engoliren en silenci formant petites ondulaciones que deformaven aquella capa llisa, i entre els plecs de les onades Altair endevinà, de sobte, aquell reflex magnífic d’ella. Eclpisat, es desprengué de la roba i s’enfonsà a les aigües per estar més aprop i aconseguir fregar-la. I estigué allà tota la nit, delectant-se i gaudint d’aquell nou sentiment que li naixia a flor de pell i que omplia tot el seu cor. Però quan el sol tornà ella desaparegué, correns, i Altair quedà amb les mans buides, perseguint-la sense èxit.

La nit següent tornà a la petita bassa d’aigua per tornar-la a veure. I allà estava ella, pàlida i contemplant-lo. Però com l’altre cop desparegué quan sortí el sol.

D’aquesta manera Altair s’estigué mesos, i més endavant anys. Feia vida durant les nits, i quan el sol arrivava al seu punt més alt només desitjava que es tornés a amagar per poder-la veure.

Altair mudà la seva pell i la seva ànima. Es tornà esquerp i només sortia de casa per anar a l’estanyol. El temple d’Afrodita l’abandonà, i respecte a l’aulos l’hagués tirat de no ser per la seva palidesa, tan semblant a la d’ella. I Ella, la seva estimada, li robava el cor i la voluntat. Altair vivia per a ella, ho feia tot per a ella. Però tantmateix no la podia tenir, i de mica en mica això el féu parar boig.

Així que un dia, fart de la seva marxa davant el sol, la volgué fer seva. I amb la fortuna heredada comprà blocs de marbre, aquella pedra que tant adorava i que tan era semblant a ella.
Aquell mateix dia, un cop que ella marxà quan els raigs del sol la tocaren, Altair la mentí, ja que aquella nit no tornaria: volia començar a fer la seva presó de marbre, d’aquesta manera ella sempre estaria amb ell.

Altair escollí la muntanya més alta on construir el que ell anomenaria la Casa de Marbre. Quan pujà i s’instal·là al mont Olimp els grans blocs de marbre començaren a arribar. I com la quitxalla, Altair s’estigué allà ajudant als obrers a construir la seva presó, impacient.

I un sol any després la Casa de Marbre estigué construida.

Allà dalt, enmig del bosc, la Casa de Marbre relluïa, tota blanca, suau i dura. Tan sols tenia el que era necesari per poder viure una sola persona. I just en mig de la casa hi havia un llac, la superfície de la qual era més gran que tota la residècia junta; i aquest llac d’aigües fosques estava envoltat per una barana d’ivori, rodejant-lo i creant, d’aquesta manera, una presó per a ella.

La primera nit Altair l’esperà als peus del llac, frisós per poder veure-la després de tants dies sense gaudir del seu nèctar. I reflexada a les aigües aparegué, presonera. Altair havia aconseguit, després de tants anys, fer seva la lluna.

Altair oblidà el món i la seva antiga vida. Però en passar el temps el gran temple i l’escultura d’Afrodita fou abandonat, i la gran deesa volgué saber el motiu del seu oblit. Així que un dia, sense que Altair la veies, li feu una curta visita disfressada de vent; i allà on hauria d’estar ella, venerada, estimada, adulada, vestida d’ofrenes, tan sols hi veié un reflex empresonat de la lluna, tan pura i tan bella que de cop sentí com la gelosia recorregué pel el seu cos, ballant i provocant-li dolor.

Envejosa per no poder arribar mai a la bellor que gaudia la lluna la va maleir. I aquella nit, Altair caigué de genolls a les aigües profundes quan va veure que la foscor de la nit es menjava la lluna a cada dia que passava. Aquell somriure de lluna a cops desapareixia per dies després tornar a aparèixer i tornar a desaparèixer.

Diuen que la Casa de Marbre té una ànima, i que aquesta s’alimenta dels records. Però aquesta ha caigut en la foscor de l’oblit. I busca i cerca, petits punts, petits ulls emmirallats per poder ser rememorada. Diuen que cada casa té una història, i la Casa de Marbre n’és una.


Cloudin

dissabte, 9 de febrer de 2013

Petits textos per un dissabte...


LA MUSA

Las delgadas llamas de la chimenea crepitan al mismo son que la pluma mancha el papel. Mi sombra cae en pequeñas cascadas y se detiene al pie de sus botas. Y él, otra vez, rasga su pequeña poesía arrojándola lejos de sí para volver a empezar, enfadado por no encontrar las palabras adecuadas. Me levanto, recojo aquello que él considera incorrecto, y paso el índice sobre la tinta negra; el papel se convierte en una tempestad oscura e ininteligible. Igual que todo aquello. Por qué no entiendo nada, solo veo frases, hermosas, pero tan solo palabras, puntos y comas. Y con la vista fija en el papel magullado intento sacar fuerzas para preguntarle aquello que siempre quise saber. Le rozo el brazo y sus ojos se posan en mí, unos ojos jóvenes que me miran sin ver, hundidos en sus pensamientos.
                - ¿Qué es poesía?
Digo mientras clavo en su pupila mi pupila azul.
                - ¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas? Poesía… eres tú.

Cloudin




EL SOMNI D'UN AMOR IMPOSSIBLE


Tu, que mai seràs real.
Tu, que si fossis real, et creuria un somni.
Tu, que si existissis series massa perfecte.
Tu, que solament et puc veure jo.
Tu, que no et coneix ningú.
Tu, que jo t'alimento.
Tu, vius a la meva ment.
Tu, que mai et podré tocar.
Tu, que sempre em parles.
Tu, que mai em sorprendràs.
Tu, que sempre estàs amb mi.
Tu, que solament em pots estimar a mi.
Tu, que em pertanys
Tu, que no ets res sense mi.
Tu, solament tu... 


Musu




Et creus en una competició, la teva victòria el sofriment de l’altre, creus que pots guanyar i que poc tens a perdre. Vols deixar-ho enrere però no pots, o això et creus, perquè el no poder és un no voler, i insisteixes en tirar endavant pel camí de pedres.
La teva llengua flameja, i escup paraules retorçades i fosques que anheles clavar com fletxes al meu cos vulnerable, a la meva pell gastada, al meu cor desprotegit. I jo, que amb prou feines escolto el que hem dius, intento arraulir-me, m’embolico, m’intento protegir amb les mans, i espero sentir els cops contra el meu cos, el dolor escampant-se, i la sang regalimar i caure avall en forma de pluja cristal·lina.
Però les fletxes perden l’impuls, i cauen arran dels meus peus. Els teus mots amargs alimenten el meu ésser, i amb cada paraula creix la meva ànima. Em miro les mans, que reflecteixen la llum que el meu rostre desprèn, i miro al cel mentre m’hi acosto.
I a poc a poc deixo de sentir la teva veu.
I tu perds. Perds temps.

Xels


dimecres, 6 de febrer de 2013

LEVIATHAN: ànima literària


Som tres estudiants que volem complir el somni d’escriure professionalment algun dia. Per això hem creat aquest blog. A través d’ell, esperem practicar i millorar, però sobretot que passeu uns bons moments i que gaudiu  llegint-lo tan com nosaltres creant-lo.

A LEVIATHAN: ànima literària penjarem textos creatius propis, articles relacionats amb l’àmbit literari, curiositats i comentarem llibres. Tot i així esperem ampliar aquestes seccions a mesura que el blog avanci.
Esperem els vostres comentaris!


Cloudin, Xels i Musu

P.D: Us deixem una cita que creiem que reflexa la nostra actitud respecte aquest blog.

“Un somni que somies sol és només un somni. Un somni que somnies amb algú és una realitat.”  John Lennon.


Somos tres estudiantes que queremos hacer realidad el sueño de escribir profesionalmente algún día. Por eso hemos creado este blog. Con él, esperamos practicar y mejorar, pero por encima de todo, pasar buenos momento y que disfrutéis leyéndolo tanto como nosotras creándolo.

A LEVIATHAN: ànima literaria publicaremos textos creativos propios, artículos relacionados con el ámbito literario, curiosidades y también comentaremos libros. Aún así esperamos ampliar estas secciones a medida que el blog avance.
Esperamos vuestros comentarios!


Cloudin, Xels y Musu.

P.D: Os dejamos una cita que creemos que refleja nuestra actitud respecto este blog.

“Un sueño que sueña solo es sólo un sueño. Un sueño que sueñas con alguien es una realidad.” John Lennon.