Etiquetes

dissabte, 9 de febrer de 2013

Petits textos per un dissabte...


LA MUSA

Las delgadas llamas de la chimenea crepitan al mismo son que la pluma mancha el papel. Mi sombra cae en pequeñas cascadas y se detiene al pie de sus botas. Y él, otra vez, rasga su pequeña poesía arrojándola lejos de sí para volver a empezar, enfadado por no encontrar las palabras adecuadas. Me levanto, recojo aquello que él considera incorrecto, y paso el índice sobre la tinta negra; el papel se convierte en una tempestad oscura e ininteligible. Igual que todo aquello. Por qué no entiendo nada, solo veo frases, hermosas, pero tan solo palabras, puntos y comas. Y con la vista fija en el papel magullado intento sacar fuerzas para preguntarle aquello que siempre quise saber. Le rozo el brazo y sus ojos se posan en mí, unos ojos jóvenes que me miran sin ver, hundidos en sus pensamientos.
                - ¿Qué es poesía?
Digo mientras clavo en su pupila mi pupila azul.
                - ¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas? Poesía… eres tú.

Cloudin




EL SOMNI D'UN AMOR IMPOSSIBLE


Tu, que mai seràs real.
Tu, que si fossis real, et creuria un somni.
Tu, que si existissis series massa perfecte.
Tu, que solament et puc veure jo.
Tu, que no et coneix ningú.
Tu, que jo t'alimento.
Tu, vius a la meva ment.
Tu, que mai et podré tocar.
Tu, que sempre em parles.
Tu, que mai em sorprendràs.
Tu, que sempre estàs amb mi.
Tu, que solament em pots estimar a mi.
Tu, que em pertanys
Tu, que no ets res sense mi.
Tu, solament tu... 


Musu




Et creus en una competició, la teva victòria el sofriment de l’altre, creus que pots guanyar i que poc tens a perdre. Vols deixar-ho enrere però no pots, o això et creus, perquè el no poder és un no voler, i insisteixes en tirar endavant pel camí de pedres.
La teva llengua flameja, i escup paraules retorçades i fosques que anheles clavar com fletxes al meu cos vulnerable, a la meva pell gastada, al meu cor desprotegit. I jo, que amb prou feines escolto el que hem dius, intento arraulir-me, m’embolico, m’intento protegir amb les mans, i espero sentir els cops contra el meu cos, el dolor escampant-se, i la sang regalimar i caure avall en forma de pluja cristal·lina.
Però les fletxes perden l’impuls, i cauen arran dels meus peus. Els teus mots amargs alimenten el meu ésser, i amb cada paraula creix la meva ànima. Em miro les mans, que reflecteixen la llum que el meu rostre desprèn, i miro al cel mentre m’hi acosto.
I a poc a poc deixo de sentir la teva veu.
I tu perds. Perds temps.

Xels


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada