Etiquetes

diumenge, 17 de febrer de 2013

El bosc.

L’aigua s’estenia al seu davant, infinita. La sorra que trepitjaven els seus peus era fina i suau. La brisa li movia els cabells tapant parcialment el seu rostre. Uns petits peixos saltaven sobre la superfície de l’aigua, i desprès es tornaven a amagar sota d’ella. El sol ja es ponia i les ombres van començar ha inundar el bell paisatge. No es volia moure d’allà, era massa perfecte. Quan el sol desaparegués empassat pel mar, la claror de la lluna continuaria mostrant-li els peixos, la sorra, el mar…
-          Sara, Sara! – van cridar darrere seu.
Es va girar sorpresa. Qui més hi havia en aquell lloc?  A la frontera de la platja i del gran bosc que s’estenia terra endins estava situat ell.
-          Qui ets? – va preguntar.
-          Creus que això és bonic i perfecte? – va respondre ell.
-          Aquestes paraules no defineixen prou bé aquest lloc.
El noi somrigué.
-          Doncs, deixa’m ensenyar-te un lloc encara millor. Si t’agrada això, el que et vull mostrar t’encantarà.
-          No vull marxar d’aquí. –va contestar ella.
-          Vine, et prometo que no te’n penediràs.
La Sara va mirar el mar i després va mirar aquell noi d’ulls blaus. <Com aquest mar, -va pensar- porta dos petits mars com a ulls.>
El noi va estendre la mà somrient. La noia es va aproximar i quan eren a tocar li va agafar. Va mirar per últim cop enrere, els petits peixos continuaven saltat alegrement. El noi va començar a caminar cap al bosc fins que hi van ser a dins. Tot els arbres eren iguals, troncs foscos i humits, coberts de plantes enfiladisses i tan alts que no es veia on acabaven. El noi encara l’agafava ben fort i caminava hipnotitzat cap al cor d’aquell bosc. No la mirava, solament l’empenyia sense deixar-la anar.
Quan portaven uns minuts caminant, els troncs dels arbres van començar a canviar i la llum va començar a inundar petits clars. Així, la Sara va poder veure com els troncs estaven recoberts de petites gotes de cristall que amb la llum els feien brillar. El terra es va començar ha cobrir de gespa verda amb petits trèvols i algunes flors blanques. Un rierol d’aigua va començar a cantar mentre avançaven. La llum cada vegada era més clara i enlluernadora. Petites papallones de mil colors van començar a envoltar-la i al cap de poc temps també hi havia uns quant ocells piulant. El noi tenia raó, allò era encara millor que aquella solitària platja. Continuaven caminant sense aturar-se i el noi, hipnotitzat mirava al punt fix, sense girar-se en cap.
Finalment va parar. Es trobaven en un gran prat ple de gent que ballava i bevia en estranyes copes confeccionades amb els pètals d’unes flors vermelles. El rierol travessava el prat formant petites basses d’aigua que permetien als nois poder banyar-se. El noi va agafar dues copes i li va donar una. Somrient, es va beure el contingut de cop. La Sara, imitant-lo, també ho va fer. El gust era dolç i al baixar-li per la gola li va crear una cremor que fins al cap d’uns segons no va cessar. El noi li va allargar altres i a poc a poc es va anar emborratxant d’aquell líquid que el misteriós noi li proporcionava. Sentia una eufòria dins seu fins en aquell moment mai sentida.
Aquella festa no acabava mai. Estava en un cercle viciós en el qual aquella festa solament acabava quan es quedava adormida i començava quan es despertava. Però tot i així, mai s’avorria, sempre era diferent i tot podia passar.
L’estrany líquid mai s’acabava i sempre estava a l’abast de tothom.
-          Vine, Sara! – va cridar-la el noi.
Estaven un una petita bassa plena de gent que cridava i ballava. La noia hi va entrar i van començar a saltar. De sobte uns braços la van agafar per les espatlles i la van començar a enfonsar a l’aigua. La música va para i l’aigua li va començar a pressionar les orelles i va obrir els ulls presa pel pànic. Volia sortir a la superfície, però les mans la subjectaven massa fort. Veia com les cames de la gent es movien alienes a la seva angoixa i patiment... Poc a poc es van anar fent borroses i les mans van deixar de subjectar-la tan fort.
La Sara va despertar-se de cop, mullada per la suor i el pànic. La festa acabava de començar. 

Musu

2 comentaris:

  1. M'ha agradat força perque es imprevisible, fas uns canvis de 180 graus que et mantenen alerta i sorprenen al lector, bon final!!

    ResponElimina