Etiquetes

divendres, 3 de maig del 2013

JÚLIA. La porta de fusta fosca



La Júlia deixa la bata del treball al seu caseller i el tanca amb clau. El suau tintineig s’intensifica degut als nervis quan guarda el manyoc dins de la jaqueta. Es passa la mà entre els cabell. És hora de sortir i la Júlia no vol. Té por. La Lola en deia “reunió”, però la Júlia també veia l’adjectiu que l’acompanyava. Era el primer cop que anava a un reunió cladestina, d’amagades de’n Martí i plena d’inseguretat.
                - Escolta Lola... no sé, m’ho estic repensant...- diu la Júlia a la seva amiga.
                - Però què dius! Comptem amb tu! Hem de ser fortes, hem de lluitar!
                - Però...
                - Res de peròs! T’has compromés a venir!
La Júlia musita el nom d’en Martí en veu baixa. Se sentia enclaustrada, tenia una opresió al pit que no se la podia treure. El que feia estava malament.

I surten com sempre, intentant aparentar tranquil·litat, amb passes ràpides i moviments insegurs. La Lola parla i la Júlia no l’escolta. La plaça on està Fabra i Coats resta plena d’ombres que les envolten, ombres punxegudes que les assenyalen. I la Júlia els veu, drets, dues figures d’home, dues persones diferents de les habituals entre els treballadors. La Júlia els mira sense adonar-se i ells, de cop, es fixen amb ella. Gira el cap i es mira les sabates. Torna a guaitar i no veu res, però aquella ansietat freda que l’havia dominada continua arrelada a la seva cintura.
Tomben per un petit carreró de parets altres i fosques. La Júlia, al costat de la Lola, trepitja el sòl amb inseguretat, li crema els peus i l’ànima.
                - Lola, de debò, crec que me’n vaig...
                - No diguis bestieses, Júlia! No passa res!

Trepitjen els carrers de Sant Andreu i obliden Fabra i coats, el carrer Cerdà i la façana modernista del Versalles. Els carrers s’omplen d’ombres i el sol comença a amagar-se fins a quedar tan sols una espurna. I just sobre l’asfalt de llambordins la Lola les insta a anar més depressa. El carrer es converteix un ressó de trepitjades i murmuris de les noies d’una conversa per a ningú, mancant de sentit. La Júlia sent com les parets l’ofeguen i la tanquen, tan altres, tan opaques, tan feixugues.

I just després de creuar una petita plaça tomben de cop i es troben davant d’una via composta de diversos passatges. I sense esperar-se n’agafen un indicat per la Lola. Llavors s’aturen en sec. La Júlia respira i la Yud es recolza a la paret, d’elles tres la Lola semblava la més tranquil·la. I somrient la Lola aixeca la mà per tustar a la porta de fusta fosca. S'empassen saliva i, espantant-les, s’obre la porta.

De lluny tan sols es veien tres dones entrant a una casa baixa. Una casa  de dos pisos i flors al balcó; de parets de maons il·luminats per una fanal de llum groguenca. I en la penombra d’aquesta llum diverses figures masculines s’alcen com estàtues; esperant a que entrin.


Cloudin

Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.

dijous, 2 de maig del 2013

Lithuriel o la cercadora. Preludi.


Va baixar del cel.
Quan l’home va alçar la vista va divisar una figura caient en picat, precipitant-se a través de la turmenta contra el terra de roca.
Al principi era una taca borrosa, gairebé invisible contra les núvols negres, que viatjava amb la pluja i xocava contra el vent, però a poc a poc esdevenia una figura allargada i prima, potser fins i tot gràcil. Els llamps l’il·luminaven, tenyien la silueta de plata durant uns instants, i després tornaven a deixar-la fosca. Quan més s’aproximava al terra menys li costava a l’home distingir-la: semblava una persona, si, hauria posat la mà al foc, era una persona caient del cel. La túnica que duia voleiava de forma frenètica, rivalitzant contra el vent i la pluja. Tenia els braços creuats sobre el pit, i continuava caient.
L’home es mirava l’escena, tremolant de fred i de por, embadalit, sense poder apartar la mirada. Perdut com estava, amb la mirada al cel, no es va recordar d’ella fins que se li va apropar per agafar-li la mà. Al seu costat hi havia una dona, la seva dona. Tremolava més que ell, i plorava. Les llàgrimes li corrien galta avall, però el soroll de la pluja emmudia els seus sanglots. Se li va acostar més, i el va abraçar.
- És... és possible? Ha tornat? – va dir la dona, insegura – ens l’està tornant? – amb prou feines podia escoltar les seves paraules enmig de la tempesta.
- No ho se... de moment... només la veig caient... No ho se.
Els braços de la dona el van estrènyer amb més força a mesura que la figura s’anava aproximant a la muntanya, com si tingués por que el vent els separés.
A pocs metres del terra, quan semblava que la col·lisió era imminent, la silueta del cel es va desplegar: a l’esquena hi va aparèixer una ala, una sola ala que havia estat arrapada al cos durant la caiguda, que de lluny, plegada, es confonia amb la túnica malmesa. Una ala que potser algun cop s’hauria mostrat majestuosa, però ara estava bruta, tacada de pols i de sang, desplomada en alguns punts, i es movia de forma errònia i maldestra mentre era atacada per la pluja i pel vent.
Amb l’ala desplegada va aconseguir planejar uns segons, frenant una mica la caiguda, i va aterrar a pocs metres d’ells, amb la part esquerra del cos contra el terra, i sense obrir els braços. No va ser una caiguda suau, i un cop al terra la força encara la va arrossegar una mica més enllà, deixant un rastre a la sorra molla. Va quedar arraulida al terra, com feta un manyoc de tela i plomes, bruta enmig del fang.
L’home se la va quedar mirant, no sabia que fer: havia d’esperar a que s’aixequés, o s’hi havia d’acostar? Necessitaria la seva ajuda? Creia que no se n’havia sortit: havia caigut tant precipitadament, i semblava tant dèbil... amb una sola ala, i els cabells i el cos demacrats i tacats de sang...
Però la seva dona, més decidida que ell, el va desfer de l’abraçada, i es va acostar, primer corrent i després minvant el pas, a l’àngel abatut al fang. La pluja continuava caient.
Amb els ulls encara plorosos i el cos tremolant la dona li va posar una mà a l’ombro i la va pressionar,esperant alguna reacció que indiqués que no estava tot perdut.
Lentament, la figura va aixecar el cap. <Es mou! Si!>, va pensar l’home, i no es va poder estar d’apropar-se ell també. L’àngel encara tenia forces per aixecar-se, tot i que de forma maldestre, vacil·lant. Les forces li fallaven: ja venia malmesa i ferida abans de caure, l’aterratge no havia estat la causa de la majoria de les ferides que duia per tot el cos, però encara tenia forces, i es podia aixecar, i podia somriure... Els llavis era l’únic visible d’aquell rostre: els cabells negres, llargs i deixats, li cobrien mitja cara, i les restes de sang i de fang tampoc ajudaven a entreveure res més que un mig somriure, gairebé invisible, d’esperança i de tristesa alhora, perquè havia tornat, però havia perdut tant...
- L’ala... La teva ala... – va dir l’home en veure que, tal com havia suposat al veure l’àngel descendir, només li quedava una ala.
Però aquella figura no li va respondre, en prou feines es va adonar de la presciència de l’home.
Encara vacil·lava, tremolava, el pes d’una sola ala li feia perdre l’equilibri, però la dona l’ajudava, l’intentava aguantar sense tocar-li les ferides, però era difícil: tenia tot el cos ple de contusions, tenia cops, talls i esgarrapades per tota la pell. A més, la sang li queia de la part esquerra de la seva esquena, on hauria hagut d’haver-hi una altra ala. Li tacava el vestit, que duia mig destrossat, moll i brut de fang, i gotejava fins al terra. Però ella encara esbossava aquella mena de somriure, un somriure tant tènue que en qualsevol altra situació hauria passat inadvertit.
Va ser llavors quan va obrir lleugerament els braços, i tant ell com la dona van poder entreveure el farcell que havia estat amagant. Ho havia aconseguit.
L’home gairebé no s’ho podia creure. L’àngel havia dut la criatura embolcallada durant tota la caiguda, l’havia protegit del vent i la pluja amb els seus braços, i de l’impacta de la caiguda amb el seu cos. I la nena estava viva, quieta, respirava de forma pausada amb els ulls tancats, com si no acabés de caure del cel. Estava massa tranquil·la...
- Està viva... Però el cor... No aguantarà... Un humà no pot viure sense cor... - va dir l’àngel entre esbufecs, sense força.
L’home va apartar els ulls del seu nadó en sentir la veu de l’àngel. Tremolava, però tot i així tenia una veu fina i musical. Era potser la veu més bonica que havia sentit mai.
La dona, que ara plorava més fort, li va agafar el farcell amb les mans tremoloses, i se’l va acostar al pit per agafar-lo, per convèncer-se de que tot el que estava passant era real, que tornava a tenir la seva petita entre els seus braços.
L’home es va acostar a l’àngel, a aquella criatura que acabava de perdre la seva naturalesa, i agafant-li les mans entre les seves, li va dir:
- I un àngel no pot viure sense una ala.


xels


Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.