Etiquetes

dimarts, 19 de febrer de 2013

L'inici: gener de 1930


Quan el sol va voler guaitar, ja feia estona que estava desperta, estirada al llit i amb els cabells castanys clars embullats. Tenia la vista fixa, mirant el no-res en un punt indefinit del sostre de l’habitació, amb una cella arquejada i amb cara de fàstic. Vaig donar un cop de peu, encara ajaguda, al matalàs; en rebotar vaig deixar-lo mort per tornar-ho a repetir, però aquesta vegada amb més ímpetu. I les molles del llit van grinyolar, omplint l’estança d’una música desagradable i oxidada.

Quan per fi vaig aixecar-me la gelor del sòl em va recórrer el cos. Però no en vaig fer cas, ja estava acostumada. I en quatre passes vaig recollir dels peus del llit el meu petit vestit beix i vaig cordar-me els botons de nacre blancs, cosits per davant. En mirar-me al mirall vaig sospirar. Allà estava jo, i l'única descripció que en podia treure era avorrida. Així que li ho vaig dir al reflex, en veu alta i assaborint la paraula. Avorrida. I per tal de donar-li color a aquell rostre tan ensopit el vaig maquillar. Però em seguia veient igual.

Vaig anar fins a la cuina baixant per les escales estretes i empinades. Coneixia cada racó de la casa i cada graó gastat pel frec de les sabates. Sabia que sota el calaixet de la cuina la mare guardava un sobre groguenc amb diners estalviats i que darrere del penja-robes restava ple de pols un magnífic winchester, la fusta del qual començava a corcar-se. Amb el pas del temps em sentia com una peça més del mobiliari.

Perquè la meva vida era avorrida. Tan quotidiana i tan insípida que somiava desperta el dia on tot canviaria. I l’inici d’aquest canvi va aparèixer del no-res aquell matí de 1930, quan vaig arribar a la porta del bar on treballava de cambrera amb un horrible vestit rosa. A fora estava la meva companya refregant-se el canell i amb les celles arrufades.
                - Crec que m’hauràs de substituir, no puc servir taules.
Llavors vaig encongir l’espatlla i vaig observar el seu canell.
                - Saps què? Millor que t’acompanyi a casa!
Ella se’m va quedar mirant, i entre mig de la diversió del seu rostre deixava entreveure una petita guspira de dubte.
                - Va dona! Que bombin al bar! Estem tot el dia allà per una merda de sou!
Vaig somriure. No em venia de gust treballar. Seria el primer cop que faltava sense avís previ. Llavors el dia em va semblar diferent. I si ho hagués pogut fer, hagués deixat la feina, però encara conservava un xic de cordura i era conscient que necessitava els diners. Però sense el sou d’un dia podria sobreviure.

Més animada em vaig encendre una cigarreta. Era d’un fort tabac negre, menys car i adequat a la que llavors era la meva economia. I amb passes més llargues la vaig acompanyar fins a casa seva, un petit domicili on vivia amb la seva mare, igual que jo. Sentia simpatia per la meva companya, però a cops era tan callada i ensopida que em donaven ganes de cridar-li.

I quan el cel va començar a ennuvolar-se em va oferir una petita copa de whisky amb gel, just al mateix temps que trucaven a la porta de casa seva. La meva amiga, amb el canell embolicat i com una persona feta d’aigua, lliscà fins a la porta sense fer soroll i l’obrí. Les seves celles normalment rectes es corbaren creant petits pontets indicant un clar to de sorpresa.

Va ser quan el vaig veure per primer cop. Llavors desconeixia que mesos més tard ens convertiríem en la parella més aclamada de l'època. Tan temuda i alhora admirada.

Però ja quan vaig començar a parlar amb ell vaig veure en la seva persona algú a qui jo necessitava. Ell era baixet, però més alt que el meu metre cinquanta d’estatura, i quan caminava intentava evitar un petit coixejar. Em va explicar el seu entusiasme pels cotxes ràpids i per les armes, al qual em vaig unir també amb apassionament. Perquè si d’alguna cosa en sabia era de cotxes ràpids i d’armes.

M’omplia l’orella d’aventures i viatges. I jo, amb la meva vida tan avorrida, vaig voler fugir amb ell i viure la vida que ell em brindava amb la seva mirada.

Finalment, quan aquella visita inesperada es dirigí a la porta per marxar, em mirà i em digué:
                - Encara no sé el teu nom.
                - Em dic Bonnie, Bonnie Parker. I tu?
                - Clyde Barrow, per servir-la.

S’ajustà el barret i sortí. Vaig mirar a la meva amiga, que avorrida havia començat a llegir feia estona un petit llibre de poemes. Vaig somriure. Demà tenia una cita amb Clyde.

Cloudin



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada