Etiquetes

divendres, 19 d’abril de 2013

JÚLIA. Habitud



 No soy alta,
No soy baja,
Soy esencia.

Esencia pasada,
Esencia enviudada

De ilusiones,
De esperanzas,
De antiguas andadas
Y grandes zancadas.

E.Rigby


La Júlia va despertar-se mandrosament aquell dia de maig ennuvolat. Quan va guaitar per la finestra plovia i ella, serena i amb les mans fredes, escriu el seu nom al vidre entelat. Però el torna a esborrar enseguida. I la finestra resta blanca amb una taca fosca.

Quan en Martí es lleva i s’asseu a taula ella ja ha fet el cafè i les torrades. Les duu amb una petita safata i ell fa un petó a la seva esposa. El silenci intenta apoderar-se de les seves converses, però ell xerra i ella el deixa fer. No té res a dir.

Minuts més tard en Martí agafa la carmanyola que ella li dóna, negra i opaca, amb el dinar a dins. Quan marxa la Júlia s’asseu al sofà. I resta allà, rellegint les rimes de Bécquer fins que el rellotge de paret marca tres quarts de set. Llavors s’aixeca, s’allisa la faldilla i es mira al mirall del seu tocador; aquell mirall gran i rodó amb un marc de fusta clara. Com els teus cabells, li havia dit la Lola quan li ho va donar com a regal de bodes.

<<Fugim>> li havia dit ella. <<No ho sé...>> dubtava la Júlia. Era llavors quan s’imaginava en Martí; ell era la primera persona que havia estimat. I ell l’estimava. <<Ets dèbil! Júlia, lluita pel que vols!>> li recriminava la Lola. Però ella... què volia? No l’estimava, a en Martí, però tan mateix el fet de no fer-ho la feia sentir-se malament. No entenia res, o sí, però no volia enfrontar-se amb el minotaure del seu laberint.

La Júlia agafa l’abric i surt al carrer. Les pedres irregulars del sòl la fan caminar malament i, com sempre, ella té por a caure. Quan surt de l’atzucac del Carrer Cerdà es reuneix amb la Lola sota la façana modernista del Versalles, un bar que, per culpa de la dictadura, havia hagut de treure el mot “petit” del rètol perquè havia estat escrit en català.
I allà, solta les ondulacions de la balconada s’encaminaren cap a la plaça del Comerç on les esperaven altres companyes de feina.

                - Bon dia noies-  les saluden
                - Ei Yud, recorda guardar el penjoll dins de la roba. - bromeja la Lola.
La Júlia somriu, recorda que el dia passat una de les màquines de filatura havia enxampat la cadeneta d’or de la seva companya i que, per culpa d’això, la feina es va endarrerir. La Yud comença a discutir amb la seva amiga, indignada i divertida.
I parlant sota la gran mirada de les agulles del rellotge de la plaça del Comerç marxen cap a Fabra i Coats.

Quan menys s’ho espera es troba davant de la gran fàbrica tèxtil, de pedra freda, negra a causa del fum. Entren per la porta que grinyola i fitxen. La Júlia segueix a la Lola als vestidors, es posen la bata i tornen, com tants altres dies, a la mateixa màquina. Ella és entubadora. Com sempre, a la mà dreta les tisores. Engega la màquina ensordidora, encara que per ella, aquell brunzit, era només un rumor dins de les seves orelles. En les sis pues sis coves s’enrotllen fils gegants, quan ja estàn llestos talla els fils, comprova que tots estiguin bé, agafa els sis carrets i els passa enrera automàticament, a l’amfaixafora.

Sona la sirena, estrident, que ressona dins del cap distret de la Júlia. Les dues. Hora de plegar. Com autòmats tota la sala es va buidant, la sortida es col·lapsa. Ella espera, pacient. Es treu la bata i la guarda. Li fan mal els turmells i se’ls nota inflats de tantes hores d’estar de peu. Té els dits de la mà entumits d’estar tantes hores agafant les tisores. El dit índex i polze de la mà dreta li couen, s’ha fixat que a poc a poc li va sortint una callositat que, per molt que se la tracti amb cremes, es resisteix a desaparèixer.

La Júlia torna a casa amb la Lola i la Yud amb una sensació de buit a l’estómac. Evita mirar la Lola als ulls i parlar en veu alta. Evita qualsevol contacte. Evita cridar l’atenció. I quan arriba a la casa del carrer Cerdà, la seva casa, la rutina pesa sobre el seu cap. Pensa amb la Lola i amb en Martí, pensa amb qualsevol cosa que no sigui ella mateixa.


Cloudin
 

Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.


4 comentaris:

  1. Bona història. Passions no resoltes en una època en que era molt difícil entendre-les.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! El pròxim divendres continuaré amb la història. Gràcies per llegir-nos!

      Elimina
  2. I la rutina que desgasta tant, sobretot quan voldríem fugir ben lluny de tot el que tenim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte! Era justament aquest sentiment que volia descriure; aquesta rutina que a poc a poc anirà desgastant a la Júlia. Gràcies per llegir-nos!

      Elimina