No soy alta,
No soy baja,
Soy esencia.
Esencia pasada,
Esencia enviudada
De ilusiones,
De esperanzas,
De antiguas andadas
Y grandes zancadas.
E.Rigby
La Júlia va
despertar-se mandrosament aquell dia de maig ennuvolat. Quan va guaitar per la
finestra plovia i ella, serena i amb les mans fredes, escriu el seu nom al
vidre entelat. Però el torna a esborrar enseguida. I la finestra resta blanca
amb una taca fosca.
Quan en Martí es
lleva i s’asseu a taula ella ja ha fet el cafè i les torrades. Les duu amb una
petita safata i ell fa un petó a la seva esposa. El silenci intenta apoderar-se
de les seves converses, però ell xerra i ella el deixa fer. No té res a dir.
Minuts més tard
en Martí agafa la carmanyola que ella li dóna, negra i opaca, amb el dinar a
dins. Quan marxa la Júlia s’asseu al sofà. I resta allà, rellegint les rimes de
Bécquer fins que el rellotge de paret marca tres quarts de set. Llavors
s’aixeca, s’allisa la faldilla i es mira al mirall del seu tocador; aquell
mirall gran i rodó amb un marc de fusta clara. Com els teus cabells, li havia dit la Lola quan li ho va donar com
a regal de bodes.
<<Fugim>> li havia dit ella.
<<No ho sé...>> dubtava
la Júlia. Era llavors quan s’imaginava en Martí; ell era la primera persona que
havia estimat. I ell l’estimava. <<Ets
dèbil! Júlia, lluita pel que vols!>> li recriminava la Lola. Però
ella... què volia? No l’estimava, a en Martí, però tan mateix el fet de no
fer-ho la feia sentir-se malament. No entenia res, o sí, però no volia
enfrontar-se amb el minotaure del seu laberint.
La Júlia agafa
l’abric i surt al carrer. Les pedres irregulars del sòl la fan caminar malament
i, com sempre, ella té por a caure. Quan surt de l’atzucac del Carrer Cerdà es
reuneix amb la Lola sota la façana modernista del Versalles, un bar que, per culpa de la dictadura, havia hagut de
treure el mot “petit” del rètol perquè
havia estat escrit en català.
I allà, solta
les ondulacions de la balconada s’encaminaren cap a la plaça del Comerç on les
esperaven altres companyes de feina.
- Bon dia noies- les saluden
- Ei Yud, recorda guardar el
penjoll dins de la roba. - bromeja la Lola.
La Júlia somriu,
recorda que el dia passat una de les màquines de filatura havia enxampat la
cadeneta d’or de la seva companya i que, per culpa d’això, la feina es va
endarrerir. La Yud comença a discutir amb la seva amiga, indignada i divertida.
I parlant sota la gran mirada de les
agulles del rellotge de la plaça del Comerç marxen cap a Fabra i Coats.
Quan menys s’ho espera es troba davant
de la gran fàbrica tèxtil, de pedra freda, negra a causa del fum. Entren per la
porta que grinyola i fitxen. La Júlia segueix a la Lola als vestidors, es posen
la bata i tornen, com tants altres dies, a la mateixa màquina. Ella és
entubadora. Com sempre, a la mà dreta les tisores. Engega la màquina
ensordidora, encara que per ella, aquell brunzit, era només un rumor dins de
les seves orelles. En les sis pues sis coves s’enrotllen fils gegants, quan ja
estàn llestos talla els fils, comprova que tots estiguin bé, agafa els sis
carrets i els passa enrera automàticament, a l’amfaixafora.
Sona la sirena, estrident, que
ressona dins del cap distret de la Júlia. Les dues. Hora de plegar. Com
autòmats tota la sala es va buidant, la sortida es col·lapsa. Ella espera,
pacient. Es treu la bata i la guarda. Li fan mal els turmells i se’ls nota
inflats de tantes hores d’estar de peu. Té els dits de la mà entumits d’estar
tantes hores agafant les tisores. El dit índex i polze de la mà dreta li couen,
s’ha fixat que a poc a poc li va sortint una callositat que, per molt que se la
tracti amb cremes, es resisteix a desaparèixer.
La Júlia torna a casa amb la Lola i
la Yud amb una sensació de buit a l’estómac. Evita mirar la Lola als ulls i
parlar en veu alta. Evita qualsevol contacte. Evita cridar l’atenció. I quan
arriba a la casa del carrer Cerdà, la seva casa, la rutina pesa sobre el seu
cap. Pensa amb la Lola i amb en Martí, pensa amb qualsevol cosa que no sigui
ella mateixa.
Cloudin
Gràcies per llegir-nos!
Esperem el teu comentari.
Bona història. Passions no resoltes en una època en que era molt difícil entendre-les.
ResponEliminaMoltes gràcies! El pròxim divendres continuaré amb la història. Gràcies per llegir-nos!
EliminaI la rutina que desgasta tant, sobretot quan voldríem fugir ben lluny de tot el que tenim.
ResponEliminaExacte! Era justament aquest sentiment que volia descriure; aquesta rutina que a poc a poc anirà desgastant a la Júlia. Gràcies per llegir-nos!
Elimina