Titelles d'ànima obscura

Em fas estimar a aquell a qui tu estimes realment, no pots evitar descriure’l amb els seus ulls o el seu somriure o les seves paraules. I jo caic als seus braços. Però de la mateixa manera que m’omples d’amor també amagues dins meu odi, perquè vols que sigui real. 

M’imposes un caràcter determinat, invariable. Llavors evoluciono i t’adones que puc arribar a ser tangible i et dóna la impressió que fins i tot el meu cor batega, per què tu me’l fas bategar. 

I sense adonar-te crees el meu rostre, els meus cabells i les meves manies. Agafes un simple full blanc i em plasmes en tinta negra. Quan acabes m’observes, em corregeixes, potser enlloc de rossa, morena. Descrius al meu entorn un pac, o una casa, em poses en un temps determinat. Inventes un món i em tanques a dins, entre punts, comes i lletres. 

Però caus en una cosa elemental, no saps com anomenar-me. I mentre estàs dies pensant, la meva persona resta a l’espera d’aquesta ànima que em falta. Així que quan per fi trobes el mot adequat deixo d’estar esguerrada. I encara que no ho vulguis reconèixer t’enamores de mi i m’estimes com si jo fos real. 

I com que sóc una simple titella a les teves mans em creus una heroïna i em fas viure aventures. Em fas córrer, i el cor se m’accelera, em fas escalar muntanyes i nedar mars; m’imagines, potser, liderant un gran exèrcit o sobre els lloms d’un cavall; i quan et sents trista em fas plorar. 

Però en totes aquestes heroïcitats que em fas viure sofreixo; jo sempre he fet tot el que has volgut, sóc un simple producte teu, un simple pensament, però si m’imagines morir tu també plores, doncs sóc una petita extensió del teu ésser. Llavors, per què he de patir, plorar, sagnar, tan sols per a viure una història i entretenir al lector? Sóc la teva invenció i t’apel·lo per fer aquesta crida, molts cops jo no vull ser la heroïna de la teva història.

Cloudin

Gràcies per llegir-nos! 

Esperem el teu comentari.

Distància.

Els dies van anar passant cenyint-se a la rutina que a poc a poc anàvem creant.

Dia a dia oblidàvem els mals moments que algun dia havíem compartit. Durant aquells dies la nostra felicitat es va anar tornant impertorbable, encara que potser no ho era, de felicitat, i tant sols dúiem mascares tant reals que fins i tot ens enganyaven a nosaltres mateixes.

Tot i això, tot i ser-ne conscients, molt, molt en el fons, creiem que tot estava millor així. No hi reflexionàvem, no perdíem el temps pensant en coses que podien fer-nos dubtar i entristir. No explicàvem els nostres problemes i preocupacions a fi d’ofegar les penes amb l’amiga que teníem al costat. Ho varem començar a trobar innecessari i incòmode entre nosaltres: no ens en veiem capaces, donàvem poques qualitats a les companyes amb qui havíem compartit tantes coses, ja no ens inspiràvem tanta confiança.

Ja no hi érem mai. No. Simplement fèiem veure que hi érem, però quan ens giràvem i ens cridàvem per necessitat no hi havia ningú a darrera que ens prestés consol. I així anàvem creant ficció; no ens podíem retreure que no hi érem, que no ens escoltàvem, però alhora no podíem agrair cap ajut.

No vam separar-nos de cop, vam estar-nos juntes i silencioses fins al final, que va arribar sense avisar, i tant lleuger que ni ens en varem adonar. D’aquesta manera ens vam anar distanciant. El fet de parlar només de forma superficial va anar creant murs invisibles, però potents, al nostre voltant. Murs que altres persones si que podien travessar, i durant un temps vaig pensar que fins i tot destruir.

D’aquells últims dies amb les que havien sigut les meves millors tant sols en recordo comentaris poc enginyosos i distants, com si fóssim simples conegudes, res més que conegudes. A poc a poc vam deixar fins i tot de saludar-nos pel carrer, i vam començar a ignorar l’existència de les altres. Tot allò que havíem sigut havia desaparegut, separant-se en diversos camins per no haver sigut capaces d’expressar-nos amb sinceritat.

xels

 

Gràcies per llegir-nos! 

Esperem el teu comentari.

Carta a una amiga

No sé com dir-te tot el que t'haig de dir, com escriure't tots els records que se m'acumulen al cap i que no em deixen pensar amb claredat. Records que passen en forma de curtmetratge sense ordre ni sentit concret. Em venen moltes imatges a la ment, però poques paraules a la gola.

Te'n recordes quan ens vam conèixer? Érem veïnes, vivíem porta a porta. Anàvem cada dia a l'escola juntes amb les nostre avies. Elles eren tan amigues com nosaltres només teníem dos anys i ja érem inseparables! Els pocs records que tinc d'aquesta època són com estrelles dins de la foscor de la ment, brillen amb una intensitat encegadora per la foscor que els envolta . Quan vam començar la primària, va començar amb ella la sagrada tradició de les tardes: després de jugar al parc fins dos quarts de sis pujàvem a casa teva i miràvem la televisió fins que ens feia fora el teu germà gran. Quantes tardes ens vam passar assegudes al teu sofà, sense fer res, ignorant tot el que passava al món, rient amb la televisió i fent callar a les nostre avies que no ens deixaven escoltar bé... Si et sóc sincera, les trobo a faltar..

Recordes la primera baralla que vam tenir? Teníem vuit anys i vam estar tres dies sense parlar-nos. Se'ns van fer eterns! Encara conservo les cartes de reconciliació que ens vam deixar a la porta de casa de cada una. Només tres dies sense dirigir-nos la paraula i ja ens trobàvem molt a faltar. Això ens va demostrar el vincle que teníem i la seva d’importància per nosaltres.

Vam passar molts moments juntes, fins que finalment, un dia vas picar al timbre de casa meva plorant. Te'n anaves a Londres i no sabies quan tornaries. Vam plorar tota la tarda a la meva habitació, planejant plans de fuga que mai es complirien. L’última setmana que vas estar a Barcelona, la vam passar més unides que mai. Tot i tenir dotze anys, la vam viure com si fos l'ultima setmana de la nostra vida. L’adéu va ser dramàtic. Recordo veure com desapareixies pel control de seguretat de l'aeroport amb la meva àvia al costat. Encara conservo el collage de fotos i el braçalet "d'amigues per sempre" que ens havíem comprat la tarda abans.

Tinc tants records al teu costat, però ara ja només tinc això, records. Sé que totes aquestes paraules mai les podràs llegir, però que tots els records que hi ha escrits els vas recordar fins l’últim moment. Sé que ara estàs amb les nostres àvies saludant-me des d'algun lloc on de moment jo encara no hi puc anar. 

Musu

Gràcies per llegir-nos! 

Esperem el teu comentari.

Yesterday

Yesterday, all my troubles seems so far away, now it looks as though they’re here to stay, oh I believe in yesterday.

 
El tocadiscs va començar a sonar just per la cançó que volia escoltar. Em vaig asseure a la vora del llit per deixar que una minúscula llàgrima m’entelés els ulls. Em vaig passar la mà pels cabells, la meva mitja melena rossa a l’alçada de les espatlles s’enganxava al meu rostre, llisa i encrespada, voluminosa i amb les puntes cap a endins. El típic pentinat que trobaves en totes les noies dels anys seixanta.

El mòbil va començar a cantar la cançó que, després de buscar-la entre mil artistes, volia escolar. Em vaig asseure a la petita butaca del meu escriptori sense adonar-me que un fi vel de llàgrimes entelava els meus ulls. Em vaig passar la mà pels cabells, la meva melena llarga i tenyida de negre em queia en petites cascades per l’esquena, llisa com la fulla d’una espasa, sense volum  i amb tota la cabellera tirada cap endarrera. El típic pentinat que trobaves en totes les noies del nou segle.

Suddenly, I’m not half the man I used to be, there’s a shadow hanging over my, oh yesterday come suddenly.

Em vaig treure el vestit, no gosava duur la novetat de la mini-faldilla. I un cop dins del barnús vaig trencar a plorar, sense entendre com em podía continuar fent mal el cor quan ja estaba trencat. Ell se n’havia anat i no tornaría. Les dolçes notes de la melodia em gronxaven al compàs que les llàgrimes esquitxaven la tela rosa del barnús.

Sense desvestirme vaig entrar dins del llit i vaig posar el mòbil al meu costat. I abraçant-me els genolls vaig intentar deixar que el cor em fes mal. Ell se n’havia anat i no tornaría. La llunyana veu de’n Paul McCartney brollava al meu costat, fent-me companyia i bressolant-me suaument.

Why she had to go I don’t know, she wouldn’t say. I said something wrong now I long for yesterday.

Sentia com aquella cançó de lletra trista em colpejava, semblava que l’haguéssin escrit per a mi.

Reflectida a la pantalla del mòbil sentia com aquella cançó de lletra trista em colpejava, semblava que l’haguéssin escrit per a mi.

Yesterday love was such an easy game to play, now I need a place to hide away, oh I believe in yesterday.

Em vaig preguntar si anys més tard continuaria escoltant-se. Amb la mà al cor vaig dubar també si aquell dolor tan intens passaria. Em veia enfonsada en un forat fosc, sense cap sortida. Vaig començar a cantar en veu baixa i entretallada, intentant calmar-me.

Em vaig morir d’enveja per les antigues generacions, jo mai podré escolat Yesterday en directe, ni esperar amb impaciència cap nou disc. Amb la mà al cor vaig tornar a la realitat. Em feia mal tot, no podia pensar. Em sentia lluny. Vaig començar a taralejar la melodia amb veu trencada i rogallosa, intentant oblidar la meva persona.

Why she had to go I don’t know, she wouldn’t say. I said something wrong now I long for yesterday.

En aclucar els ulls vaig evocar el seu rostre en un acte involuntari. I vaig recordar els seus petons i les seves carícies i les seves paraules. Vaig voler tornar-los a obrir però no vaig poder. Notava com petites llàgrimes càlides recorrien el meu rostre fred.

No vaig voler tancar els ulls. Tenia por a dormir per què sabia que en els somnis apareixeria ell, sempre apareix ell. Sempre ell. Vaig colpejar el coixí, com si tingués la culpa de la meva estupidesa.

Yesterday love was such an easy game to play, now I need a place to hide away, oh I believe in yesterday.

Cloudin

Carta al meu fantasma.

Crec que per primer cop no em vaig recordar del teu aniversari. És estrany que hi pensi ara, dies després. No sé ni com he arribat fins aquí ara, en què pensava? La meva ment esvoletegava d’un pensament a l’altre, i de cop m’he recordat de tu. I del teu aniversari.

Crec que no t’ho he dit mai, però és un dia que se’m fa pesat, el cap se m’ennuvola i ja no em surt res bé. Per mi sempre és un dia perdut: vaig pel carrer com una somnàmbula, totalment absent, aliena al meu entorn. Convertida en un fantasma, com tu. Absurdament és el dia de l’any en que em sento més a prop teu: tots dos som una ànima vagarejant d’un record a un altre, un tros d’ombra silenciosa. Almenys així és com jo ho veig, perquè des de fa temps soc incapaç de recordar-te d’altra forma que no sigui com una imatge feta de boira.

Però aquest cop no eres boira dins del meu cap. Que vaig fer el 6 de febrer? No ho se, no me’n recordo, però segur que no estava pensant en tu. Me'n recordaria, me’n recordo sempre.... És irònic que no pugui oblidar un dia en el que no faig res, en el que em dedico a anar d’un lloc a l’altre sense anar realment enlloc. Per això sé que si hagués pensat en tu m’hauria passat el dia vagarejant, i si hagués vagarejat recordaria aquest dia perdut.

No puc evitar que em surtin les llàgrimes quan ho penso, però no sé de què són les llàgrimes. No sé si em sap greu haver-me oblidat de tu, o em sento alleujada per haver-ho pogut aconseguir. És tot tant confús... amb tu sempre ho és. Els sentiments són tant intensos que m’aclaparen, i ja res és nítid, tot és confús... un altre cop.

A sobre la taula hi ha una espelma que es consumeix lentament, mentre al meu cap tot va a càmera ràpida. El foc dansa, incansable. La cera continua caient, gota a gota, sobre la taula. És com si l’espelma plorés, en silenci. Jo també tinc la cara encesa, i les llàgrimes em continuen caient cara avall. Veure’m reflectida en una espelma em diverteix i m’espanta a l’hora. És tal l’horror, que aconsegueixo alliberar-me de la teva influència fortuïta.

Ara crec que potser el pròxim cop que ens trobem les coses seran diferents. Potser podré somriure, o potser podré fer veure que no et veig. Si, el pròxim cop que ens trobem... si és que encara és possible trobar-nos.

Per al meu fantasma estimat, al que, ben mirat, potser ja no estimo.

Adéu

Els dies avançaven, però per ell res canviava. Vivia en un bucle d’imatges, paraules i sentiments. “Joan, ets un assassí” sentia la veu d’una de les seves amigues. “Explica on estaves i que feies en els moments dels fets” li demanava amenaçadorament un policia. “No em menteixis!” cridava la mateixa veu. “Joan, que has fet...” li deia amb llàstima la seva mare. Milers de veus al seu cap, masses, però cap era la que volia sentir. La seva, la d’ella. Berta, on estàs, Berta? Qui et volia morta? Qui t’ha matat? Per què, per què tu? I llavors veia el seu somriure, cada vegada més lluent i mil records se li acumulaven a la ment, passant ràpidament, sense cap ordre concret. Les llàgrimes començaven a caure i la impotència i la fúria substituïen el dolor i la tristesa.

Des de que havia tornat de la comissaria no havia sortit de la seva habitació. La seva mare li portava el menjar periòdicament i la llum solar era l’únic indici del pas del temps a l’exterior. Es passava gran part de les hores ajagut al terra, mirant el petit forat de la paret que tenia davant seu. No sabia com s’havia fet, ni tan sols si l’havia fet ell, però aquella petita irregularitat a la paret l’ajudava a concentrar-se en el seu dolor més profund.

Un cos estirat al terra fosc i fred. Una llum l’il·lumina intermitentment, lentament s’hi acosta. No li veu la cara, però al seu voltant s’estén un basalt de sang que cada vegada s’aproxima més a ell. Llavors la reconeix. Aquell cabell, aquest perfil  tan conegut... Comença a córrer per salvar-la, però no avança, per molt que córrer el cos continua sense acostar-se. Crida el seu nom i l’eco el repeteix. El cos s’allunyava cada vegada més, augmenta la velocitat, la suor li comença a recórrer l’esquena i la cara, però l’esforç no rep cap recompensa. Crida el seu nom cada vegada més fort. No pot més... S’atura per l’esgotament i agafant-se els genolls respira entretalladament.

-          Ets meu, Joan, ets meu... Ara sí...

Es gira buscant la propietària d’aquella veu. Riu. El seu riure característic, agut, que perfora les orelles sense cap pietat i que se’t clava al cervell. L’Alba. Que hi feia ella allà? No estava a enlloc. Tot era foscor i un cos a la llunyania. Va tornar a cridar el seu nom i a córrer, encara amb més forces. Però el resultat era el mateix. Corria endut pel desig de salvar-la, de tornar a veure-li la vida als ulls. I repetia el seu nom, cada vegada més fluix. Berta...

-          Joan, desperta’t. Tens visites...

Va aixecar-se sobresaltat. Un altre malson...

-          Un altre malson? – va preguntar-li la mare.

Va assentir.

-          Qui ha vingut?

-          L’Alba. – va contestar somrient. Va apartar-se i la va deixar passar.

La noia va entrar a l’habitació i la mare va tancar la porta.

-          Què hi fas aquí?

-          Com que no m’agafaves les trucades, he decidit fer-te un visita.

-          Ves-te’n.

-          Per què?

-          No et vull veure.

-          Ja no has de fingir més.

-          Fingir, què?

-          Això. Que no em vols veure.

-          Ves-te’n. – va repetir perdent la calma.

-          No me’n aniré fins que m’escoltis i te’n adonis que el destí vol que estiguem junts.

-          El destí no existeix. I no et vull escoltar, ves-te’n.

Va aixecar-se i va obrir la porta. Ella se’l va quedar mirant sense moure’s, decidida a quedar-se.

-          No me’n aniré. He fet masses coses per nosaltres i no marxaré solament per què tu no em vulguis escoltar.

-          Què has fet per nosaltres,eh, Alba? Primer diguem quantes coses has fet pels altres i que no tinguessin cap benefici per tu. Res! – va autocontestar-se ell. – Mai fas res pels altres, solament per tu i per ningú més.

-          Tens raó. – va concedir somrient. – Mai he fet res pels altres, ho he fet tot per nosaltres.

-          A sí? I què creus, que has fet “per nosaltres”? – va dir amb ironia.

-          He eliminat l’únic obstacle que ens impedia estar junts. No et negaré que m’ha sigut bastant difícil, però ara ja ets lliure i podem tornar a estar junts.

Va quedar-se callat, sense entendre el que li deia. Ella al veure la poca reacció que oferia el seu oient davant de la seva confessió, va aclarir:

-          He matat jo a la Berta. Ja podem estar junts com abans.

Va començar a tremolar, va tancar les mans, mentre les ungles se li clavaven a la carn. L’ira se li escampava per tot el cos. I l’Alba continuava impassible, davant d’ell, somrient.

Va a apropar-se a ell, lentament i posant-li una mà a l’espatlla va dir-li a cau d’orella:

-          Sé que ets el principal sospitós. Tinc dos bitlles d’avió per marxar-nos ben lluny d’aquí.

-          Ves-te’n. – va dir amb les dents serrades.

-          No sense tu.

Instintivament, va girar-se de cop i la va agafar pel coll, estampant-la contra la paret. Va aproximar el seu rostre, furiós.

-          Mai tornarem a estar junts. No et tornaria a estimar ni que ho volgués. Ets un passat fosc i que el canviaria pel que fos. Espero que et podreixis a la presó. – va respirar profundament i va afegir cridant. – Ves-te’n.

La va deixar anar i ella es va escapolir.

-          Ho vaig fer per nosaltres. Ara no m’ho agraeixes, però sé que algun dia ho faràs. – va donar-li l’esquena i tancar la porta amb un fort cop.

Va començar a donar cops per tota l’habitació. Utilitzava les mans i les cames, el dolor físic que li provocaven els cops li feien oblidar el gran dolor interior que sentia.

Mai s’havia plantejat que fer a la vida, mai havia tingut clar el que volia, sempre havia pensat que no pensar era fer el que realment volies, però ara es trobava perdut en els records d’uns dies millors. No pensar, t’estampava contra una paret i ell no s’hi estamparia dues vegades. El passat li havia arrancat el present, però el seu futur encara era li desconegut.

 Musu

Tu oscuro acompañante

Soy la oscuridad. Pero no aquella que se esconde de la luz, no aquella que titilea entre persianas mal bajadas, no soy esa que se oculta tras tu sombra y finge ser tu amiga, tu aliada. Soy tu oscuridad, aquella que encubres y que a pesar de todo se sigue asomando.

Y finges que no estoy, que soy un mero producto ficticio. Me recluyes en una pequeña cárcel de sonrisas creyendo que de este modo jamás escaparé. Pero olvidas que aquel lugar, donde me crees insegura y débil, aquellos barrotes que forman mi celda no son más que pequeñas extensiones de mi ser. Me subestimas. Puedo salir, pero no lo hago.

Poco a poco la pequeña tempestad de tu interior nubla tus ojos sin apenas darte cuenta. Yo no soy traidora, pues ya te lo advertí. Y a pesar de todo no dejas que tus ojos me reflejen, que muestren la oscuridad que llevas dentro en toda su totalidad. Pero tengo paciencia, y mientras tú sigues el curso que crees que es la vida yo toco mi pequeño laúd, a la espera.

Así que cuando mi distante y a la vez parecida hermana Felicidad desaparece yo subo al trono. Y tú, tan necio y egocentrista, te niegas a verme. Así que aprovecho y me ato con cadenas y candados a tu corazón, para que no me puedas sacar otra vez.

Y cuando por fin enraízo y las pequeñas saladas empiezan a despuntar en tus ojos te das cuenta que sigo ahí, que nunca me he ido, que nunca te abandono. Me maldices, me odias, sin reparar que esas emociones de las que me tildas no son más que tú mismo. Yo soy tu maldición, yo soy tu odio, yo soy tu ira y tu agonía.

Entonces dejas que por fin pueda dominarte, te conviertes en un simple títere a mi merced; tan sencillo, tan vacío, tan sumiso.

¿Sabes por qué?

Porqué yo formo parte de ti, y si me odias, te odias a ti mismo. Así que cuando pretendes recluirme estás encerrando una parte de tu persona. Por lo tanto, ¿a qué viene extrañar que intente liberarme? Yo no ansío la libertad, eres tú quien la desea.

Arrodillada a tus pies bebo a tu salud. No intentes matarme otra vez. Cada vez que fracasas caes en un vacío de estalagmitas que desgarran tu piel. Si realmente quieres vencerme deja de acuchillarme, tan solo son caricias dolorosas. Soy tu oscuridad y debes convivir conmigo. No olvides que cada uno tiene su oscuro acompañante.  

Cloudin