Etiquetes

dimecres, 6 de març de 2013

Carta al meu fantasma.


Crec que per primer cop no em vaig recordar del teu aniversari. És estrany que hi pensi ara, dies després. No sé ni com he arribat fins aquí ara, en què pensava? La meva ment esvoletegava d’un pensament a l’altre, i de cop m’he recordat de tu. I del teu aniversari.

Crec que no t’ho he dit mai, però és un dia que se’m fa pesat, el cap se m’ennuvola i ja no em surt res bé. Per mi sempre és un dia perdut: vaig pel carrer com una somnàmbula, totalment absent, aliena al meu entorn. Convertida en un fantasma, com tu. Absurdament és el dia de l’any en que em sento més a prop teu: tots dos som una ànima vagarejant d’un record a un altre, un tros d’ombra silenciosa. Almenys així és com jo ho veig, perquè des de fa temps soc incapaç de recordar-te d’altra forma que no sigui com una imatge feta de boira.

Però aquest cop no eres boira dins del meu cap. Que vaig fer el 6 de febrer? No ho se, no me’n recordo, però segur que no estava pensant en tu. Me'n recordaria, me’n recordo sempre.... És irònic que no pugui oblidar un dia en el que no faig res, en el que em dedico a anar d’un lloc a l’altre sense anar realment enlloc. Per això sé que si hagués pensat en tu m’hauria passat el dia vagarejant, i si hagués vagarejat recordaria aquest dia perdut.

No puc evitar que em surtin les llàgrimes quan ho penso, però no sé de què són les llàgrimes. No sé si em sap greu haver-me oblidat de tu, o em sento alleujada per haver-ho pogut aconseguir. És tot tant confús... amb tu sempre ho és. Els sentiments són tant intensos que m’aclaparen, i ja res és nítid, tot és confús... un altre cop.

A sobre la taula hi ha una espelma que es consumeix lentament, mentre al meu cap tot va a càmera ràpida. El foc dansa, incansable. La cera continua caient, gota a gota, sobre la taula. És com si l’espelma plorés, en silenci. Jo també tinc la cara encesa, i les llàgrimes em continuen caient cara avall. Veure’m reflectida en una espelma em diverteix i m’espanta a l’hora. És tal l’horror, que aconsegueixo alliberar-me de la teva influència fortuïta.

Ara crec que potser el pròxim cop que ens trobem les coses seran diferents. Potser podré somriure, o potser podré fer veure que no et veig. Si, el pròxim cop que ens trobem... si és que encara és possible trobar-nos.

Per al meu fantasma estimat, al que, ben mirat, potser ja no estimo.

1 comentari:

  1. M'ha agradat molt, reflexes molt bé els sntiments de la protagonista

    ResponElimina