Etiquetes

divendres, 22 de març de 2013

Els tres lligams del nus



Ella es va asseure a la meva esquerra en aquell banc de pedra, però jo estava pendent de la mà que aferrava a la meva dreta. Era d’un tacte estrany, tan vaporós que temia la seva realitat. Però sense saber per què no aconseguia veure-la, ella brillava en mig de la broma i jo desconeixia si allò que m’atreia tant era el seu somriure o els seus ulls.

Però quan a la meva esquerra la nova visitant em tocà l’espatlla jo la vaig ignorar. No em vaig tombar, esta enfrascat en aquella mà càlida i alhora freda i distant, volia agafar-la i no soltar-la, fer-la meva, volia que el seu món girés al meu entorn, com ho feia el meu al seu.

I, enmig de la boirina que em cegava, la veu de la visitant de la meva esquerra murmurava a frec de la meva orella. Però jo no l’escoltava. O feia veure que no l’escoltava, perquè cada paraula nova que pronunciava era com una daga roent. Em vaig apartar d’ella, però els fantasmes del meu passat continuaven aferrant-se a la meva mà esquerra, les paraules que xiuxiuejava s’arremolinaven i feien minvar la meva fortalesa.

I va passar el temps i vaig continuar en el banc de pedra, mirant entre la boira la presència de la meva dreta i intentant ignorar les paraules agredolces de la visitant de la meva esquerra. Però la daga roent s’havia anat transformant i ara era com una àncora que m’impedia sortir a la superfície. Així que aferrat a les dues mans de rostres inexplorats vaig dirigir per fi la meva mirada a la meva esquerra, i ella em respongué:

- No m’ignoris, sóc el teu passat, sóc darrera teu.
- Vull oblidar-te i superar-te per tal d’aprendre i millorar.
- No pots oblidar-me, doncs continuo captant la teva atenció. No pots superar-me, doncs continuo fen-te mal. No pots aprendre i millorar, doncs la teva persona depèn de mi. 
- I què vols que faci?- vaig respondre de mala gana
- Desprèn-te del futur, que mai ha existit, i mira’m als ulls. 

Llavors ella em tocà el rostre amb els seus tentacles del temps. I sense poder-ho impedir la màscara que duia per amagar els fantasmes es va esberlar i a poc a poc petites escletxes deixaven entrar la llum. Era tan intensa que em feria i em feia recular. Però la bena que duia lligada s’anà desfent fins a quedar un fil prim. I sense adonar-me’n vaig descloure la mà dreta per acariciar el rostre del meu passat, i just quan els meus dits la van tocar aquella ànima es va esvair.

I vaig restar assegut al banc de pedra, amb les mans buides i aferrant-me al nus de la vida.


Cloudin

Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.


2 comentaris: