Etiquetes

dilluns, 4 de març de 2013

Adéu


Els dies avançaven, però per ell res canviava. Vivia en un bucle d’imatges, paraules i sentiments. “Joan, ets un assassí” sentia la veu d’una de les seves amigues. “Explica on estaves i que feies en els moments dels fets” li demanava amenaçadorament un policia. “No em menteixis!” cridava la mateixa veu. “Joan, que has fet...” li deia amb llàstima la seva mare. Milers de veus al seu cap, masses, però cap era la que volia sentir. La seva, la d’ella. Berta, on estàs, Berta? Qui et volia morta? Qui t’ha matat? Per què, per què tu? I llavors veia el seu somriure, cada vegada més lluent i mil records se li acumulaven a la ment, passant ràpidament, sense cap ordre concret. Les llàgrimes començaven a caure i la impotència i la fúria substituïen el dolor i la tristesa.
Des de que havia tornat de la comissaria no havia sortit de la seva habitació. La seva mare li portava el menjar periòdicament i la llum solar era l’únic indici del pas del temps a l’exterior. Es passava gran part de les hores ajagut al terra, mirant el petit forat de la paret que tenia davant seu. No sabia com s’havia fet, ni tan sols si l’havia fet ell, però aquella petita irregularitat a la paret l’ajudava a concentrar-se en el seu dolor més profund.
Un cos estirat al terra fosc i fred. Una llum l’il·lumina intermitentment, lentament s’hi acosta. No li veu la cara, però al seu voltant s’estén un basalt de sang que cada vegada s’aproxima més a ell. Llavors la reconeix. Aquell cabell, aquest perfil  tan conegut... Comença a córrer per salvar-la, però no avança, per molt que córrer el cos continua sense acostar-se. Crida el seu nom i l’eco el repeteix. El cos s’allunyava cada vegada més, augmenta la velocitat, la suor li comença a recórrer l’esquena i la cara, però l’esforç no rep cap recompensa. Crida el seu nom cada vegada més fort. No pot més... S’atura per l’esgotament i agafant-se els genolls respira entretalladament.
-          Ets meu, Joan, ets meu... Ara sí...
Es gira buscant la propietària d’aquella veu. Riu. El seu riure característic, agut, que perfora les orelles sense cap pietat i que se’t clava al cervell. L’Alba. Que hi feia ella allà? No estava a enlloc. Tot era foscor i un cos a la llunyania. Va tornar a cridar el seu nom i a córrer, encara amb més forces. Però el resultat era el mateix. Corria endut pel desig de salvar-la, de tornar a veure-li la vida als ulls. I repetia el seu nom, cada vegada més fluix. Berta...
-          Joan, desperta’t. Tens visites...
Va aixecar-se sobresaltat. Un altre malson...
-          Un altre malson? – va preguntar-li la mare.
Va assentir.
-          Qui ha vingut?
-          L’Alba. – va contestar somrient. Va apartar-se i la va deixar passar.
La noia va entrar a l’habitació i la mare va tancar la porta.
-          Què hi fas aquí?
-          Com que no m’agafaves les trucades, he decidit fer-te un visita.
-          Ves-te’n.
-          Per què?
-          No et vull veure.
-          Ja no has de fingir més.
-          Fingir, què?
-          Això. Que no em vols veure.
-          Ves-te’n. – va repetir perdent la calma.
-          No me’n aniré fins que m’escoltis i te’n adonis que el destí vol que estiguem junts.
-          El destí no existeix. I no et vull escoltar, ves-te’n.
Va aixecar-se i va obrir la porta. Ella se’l va quedar mirant sense moure’s, decidida a quedar-se.
-          No me’n aniré. He fet masses coses per nosaltres i no marxaré solament per què tu no em vulguis escoltar.
-          Què has fet per nosaltres,eh, Alba? Primer diguem quantes coses has fet pels altres i que no tinguessin cap benefici per tu. Res! – va autocontestar-se ell. – Mai fas res pels altres, solament per tu i per ningú més.
-          Tens raó. – va concedir somrient. – Mai he fet res pels altres, ho he fet tot per nosaltres.
-          A sí? I què creus, que has fet “per nosaltres”? – va dir amb ironia.
-          He eliminat l’únic obstacle que ens impedia estar junts. No et negaré que m’ha sigut bastant difícil, però ara ja ets lliure i podem tornar a estar junts.
Va quedar-se callat, sense entendre el que li deia. Ella al veure la poca reacció que oferia el seu oient davant de la seva confessió, va aclarir:
-          He matat jo a la Berta. Ja podem estar junts com abans.
Va començar a tremolar, va tancar les mans, mentre les ungles se li clavaven a la carn. L’ira se li escampava per tot el cos. I l’Alba continuava impassible, davant d’ell, somrient.
Va a apropar-se a ell, lentament i posant-li una mà a l’espatlla va dir-li a cau d’orella:
-          Sé que ets el principal sospitós. Tinc dos bitlles d’avió per marxar-nos ben lluny d’aquí.
-          Ves-te’n. – va dir amb les dents serrades.
-          No sense tu.
Instintivament, va girar-se de cop i la va agafar pel coll, estampant-la contra la paret. Va aproximar el seu rostre, furiós.
-          Mai tornarem a estar junts. No et tornaria a estimar ni que ho volgués. Ets un passat fosc i que el canviaria pel que fos. Espero que et podreixis a la presó. – va respirar profundament i va afegir cridant. – Ves-te’n.
La va deixar anar i ella es va escapolir.
-          Ho vaig fer per nosaltres. Ara no m’ho agraeixes, però sé que algun dia ho faràs. – va donar-li l’esquena i tancar la porta amb un fort cop.
Va començar a donar cops per tota l’habitació. Utilitzava les mans i les cames, el dolor físic que li provocaven els cops li feien oblidar el gran dolor interior que sentia.
Mai s’havia plantejat que fer a la vida, mai havia tingut clar el que volia, sempre havia pensat que no pensar era fer el que realment volies, però ara es trobava perdut en els records d’uns dies millors. No pensar, t’estampava contra una paret i ell no s’hi estamparia dues vegades. El passat li havia arrancat el present, però el seu futur encara era li desconegut.

 Musu

2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt la història! Al principi mantenies el misteri molt bé i quan ha aparegut l'Alba...
    Però la meva part preferida és el paràgraf final, doncs fa una reflexió molt bona i sembla que t'ha sortit de l'anima
    Salutacions^^

    ResponElimina