Etiquetes

dimecres, 13 de març de 2013

Distància.

Els dies van anar passant cenyint-se a la rutina que a poc a poc anàvem creant.
Dia a dia oblidàvem els mals moments que algun dia havíem compartit. Durant aquells dies la nostra felicitat es va anar tornant impertorbable, encara que potser no ho era, de felicitat, i tant sols dúiem mascares tant reals que fins i tot ens enganyaven a nosaltres mateixes.
Tot i això, tot i ser-ne conscients, molt, molt en el fons, creiem que tot estava millor així. No hi reflexionàvem, no perdíem el temps pensant en coses que podien fer-nos dubtar i entristir. No explicàvem els nostres problemes i preocupacions a fi d’ofegar les penes amb l’amiga que teníem al costat. Ho varem començar a trobar innecessari i incòmode entre nosaltres: no ens en veiem capaces, donàvem poques qualitats a les companyes amb qui havíem compartit tantes coses, ja no ens inspiràvem tanta confiança.
Ja no hi érem mai. No. Simplement fèiem veure que hi érem, però quan ens giràvem i ens cridàvem per necessitat no hi havia ningú a darrera que ens prestés consol. I així anàvem creant ficció; no ens podíem retreure que no hi érem, que no ens escoltàvem, però alhora no podíem agrair cap ajut.

No vam separar-nos de cop, vam estar-nos juntes i silencioses fins al final, que va arribar sense avisar, i tant lleuger que ni ens en varem adonar. D’aquesta manera ens vam anar distanciant. El fet de parlar només de forma superficial va anar creant murs invisibles, però potents, al nostre voltant. Murs que altres persones si que podien travessar, i durant un temps vaig pensar que fins i tot destruir.
D’aquells últims dies amb les que havien sigut les meves millors tant sols en recordo comentaris poc enginyosos i distants, com si fóssim simples conegudes, res més que conegudes. A poc a poc vam deixar fins i tot de saludar-nos pel carrer, i vam començar a ignorar l’existència de les altres. Tot allò que havíem sigut havia desaparegut, separant-se en diversos camins per no haver sigut capaces d’expressar-nos amb sinceritat.


xels


 

Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.

2 comentaris:

  1. El teu escrit m'ha arribat al cor, i m'hi he sentit molt identificada, doncs actualment m'està passant una cosa semblant. És molt trist veure com es va perdent una amistat, i tu ho has expressat molt bé. Enhorabona.

    ResponElimina
  2. Sembla que escriguis la vida de tota persona que per causes estranyes perdem amistats. Potser perquè prens camins diferents? xk madurem de formes diferents? o es que en realitat mai havien estat les amigues que ens creiem i quan es va descobrir el pastís totes ho van veure?

    ResponElimina