Etiquetes

dilluns, 11 de març de 2013

Carta a una amiga


No sé com dir-te tot el que t'haig de dir, com escriure't tots els records que se m'acumulen al cap i que no em deixen pensar amb claredat. Records que passen en forma de curtmetratge sense ordre ni sentit concret. Em venen moltes imatges a la ment, però poques paraules a la gola.
Te'n recordes quan ens vam conèixer? Érem veïnes, vivíem porta a porta. Anàvem cada dia a l'escola juntes amb les nostre avies. Elles eren tan amigues com nosaltres només teníem dos anys i ja érem inseparables! Els pocs records que tinc d'aquesta època són com estrelles dins de la foscor de la ment, brillen amb una intensitat encegadora per la foscor que els envolta . Quan vam començar la primària, va començar amb ella la sagrada tradició de les tardes: després de jugar al parc fins dos quarts de sis pujàvem a casa teva i miràvem la televisió fins que ens feia fora el teu germà gran. Quantes tardes ens vam passar assegudes al teu sofà, sense fer res, ignorant tot el que passava al món, rient amb la televisió i fent callar a les nostre avies que no ens deixaven escoltar bé... Si et sóc sincera, les trobo a faltar..
Recordes la primera baralla que vam tenir? Teníem vuit anys i vam estar tres dies sense parlar-nos. Se'ns van fer eterns! Encara conservo les cartes de reconciliació que ens vam deixar a la porta de casa de cada una. Només tres dies sense dirigir-nos la paraula i ja ens trobàvem molt a faltar. Això ens va demostrar el vincle que teníem i la seva d’importància per nosaltres.
Vam passar molts moments juntes, fins que finalment, un dia vas picar al timbre de casa meva plorant. Te'n anaves a Londres i no sabies quan tornaries. Vam plorar tota la tarda a la meva habitació, planejant plans de fuga que mai es complirien. L’última setmana que vas estar a Barcelona, la vam passar més unides que mai. Tot i tenir dotze anys, la vam viure com si fos l'ultima setmana de la nostra vida. L’adéu va ser dramàtic. Recordo veure com desapareixies pel control de seguretat de l'aeroport amb la meva àvia al costat. Encara conservo el collage de fotos i el braçalet "d'amigues per sempre" que ens havíem comprat la tarda abans.
Tinc tants records al teu costat, però ara ja només tinc això, records. Sé que totes aquestes paraules mai les podràs llegir, però que tots els records que hi ha escrits els vas recordar fins l’últim moment. Sé que ara estàs amb les nostres àvies saludant-me des d'algun lloc on de moment jo encara no hi puc anar. 

Musu



Gràcies per llegir-nos! 
Esperem el teu comentari.

2 comentaris:

  1. Es una bonica història, però sent dir-te que no he entés gaire bé el final. ¿La seva amiga va tenir un accident amb l'avió? ¿O va morir alguns anys més tard? no ho sé, potser tan sols sóc jo, que no ho he entès bé...

    ResponElimina
  2. bueno, realment no es diu en cap moment quan mor, simplement es mor abans de tornar-la a veure i per això li escriu la carta de despedida explicant-li tots els records que té amb ella...

    ResponElimina