Va baixar del cel.
Quan l’home va alçar la vista va divisar una figura caient en picat,
precipitant-se a través de la turmenta contra el terra de roca.
Al principi era una taca borrosa, gairebé invisible contra les núvols
negres, que viatjava amb la pluja i xocava contra el vent, però a poc a poc
esdevenia una figura allargada i prima, potser fins i tot gràcil. Els llamps l’il·luminaven,
tenyien la silueta de plata durant uns instants, i després tornaven a deixar-la
fosca. Quan més s’aproximava al terra menys li costava a l’home distingir-la:
semblava una persona, si, hauria posat la mà al foc, era una persona caient del
cel. La túnica que duia voleiava de forma frenètica, rivalitzant contra el vent
i la pluja. Tenia els braços creuats sobre el pit, i continuava caient.
L’home es mirava l’escena, tremolant de fred i de por, embadalit, sense
poder apartar la mirada. Perdut com estava, amb la mirada al cel, no es va
recordar d’ella fins que se li va apropar per agafar-li la mà. Al seu costat hi
havia una dona, la seva dona. Tremolava més que ell, i plorava. Les llàgrimes
li corrien galta avall, però el soroll de la pluja emmudia els seus sanglots.
Se li va acostar més, i el va abraçar.
- És... és possible? Ha tornat? – va dir la dona, insegura – ens l’està
tornant? – amb prou feines podia escoltar les seves paraules enmig de la
tempesta.
- No ho se... de moment... només la veig caient... No ho se.
Els braços de la dona el van estrènyer amb més força a mesura que la figura
s’anava aproximant a la muntanya, com si tingués por que el vent els separés.
A pocs metres del terra, quan semblava que la col·lisió era imminent, la
silueta del cel es va desplegar: a l’esquena hi va aparèixer una ala, una sola
ala que havia estat arrapada al cos durant la caiguda, que de lluny, plegada,
es confonia amb la túnica malmesa. Una ala que potser algun cop s’hauria
mostrat majestuosa, però ara estava bruta, tacada de pols i de sang, desplomada
en alguns punts, i es movia de forma errònia i maldestra mentre era atacada per
la pluja i pel vent.
Amb l’ala desplegada va aconseguir planejar uns segons, frenant una mica la
caiguda, i va aterrar a pocs metres d’ells, amb la part esquerra del cos contra
el terra, i sense obrir els braços. No va ser una caiguda suau, i un cop al
terra la força encara la va arrossegar una mica més enllà, deixant un rastre a
la sorra molla. Va quedar arraulida al terra, com feta un manyoc de tela i
plomes, bruta enmig del fang.
L’home se la va quedar mirant, no sabia que fer: havia d’esperar a que s’aixequés,
o s’hi havia d’acostar? Necessitaria la seva ajuda? Creia que no se n’havia
sortit: havia caigut tant precipitadament, i semblava tant dèbil... amb una
sola ala, i els cabells i el cos demacrats i tacats de sang...
Però la seva dona, més decidida que ell, el va desfer de l’abraçada, i es
va acostar, primer corrent i després minvant el pas, a l’àngel abatut al fang. La
pluja continuava caient.
Amb els ulls encara plorosos i el cos tremolant la dona li va posar una mà
a l’ombro i la va pressionar,esperant alguna reacció que indiqués que no estava
tot perdut.
Lentament, la figura va aixecar el cap. <Es mou! Si!>, va pensar l’home,
i no es va poder estar d’apropar-se ell també. L’àngel encara tenia forces per
aixecar-se, tot i que de forma maldestre, vacil·lant. Les forces li fallaven:
ja venia malmesa i ferida abans de caure, l’aterratge no havia estat la causa
de la majoria de les ferides que duia per tot el cos, però encara tenia forces,
i es podia aixecar, i podia somriure... Els llavis era l’únic visible d’aquell
rostre: els cabells negres, llargs i deixats, li cobrien mitja cara, i les
restes de sang i de fang tampoc ajudaven a entreveure res més que un mig somriure,
gairebé invisible, d’esperança i de tristesa alhora, perquè havia tornat, però
havia perdut tant...
- L’ala... La teva ala... – va dir l’home en veure que, tal com havia
suposat al veure l’àngel descendir, només li quedava una ala.
Però aquella figura no li va respondre, en prou feines es va adonar de la presciència
de l’home.
Encara vacil·lava, tremolava, el pes d’una sola ala li feia perdre l’equilibri,
però la dona l’ajudava, l’intentava aguantar sense tocar-li les ferides, però
era difícil: tenia tot el cos ple de contusions, tenia cops, talls i esgarrapades
per tota la pell. A més, la sang li queia de la part esquerra de la seva
esquena, on hauria hagut d’haver-hi una altra ala. Li tacava el vestit, que
duia mig destrossat, moll i brut de fang, i gotejava fins al terra. Però ella
encara esbossava aquella mena de somriure, un somriure tant tènue que en qualsevol
altra situació hauria passat inadvertit.
Va ser llavors quan va obrir lleugerament els braços, i tant ell com la
dona van poder entreveure el farcell que havia estat amagant. Ho havia
aconseguit.
L’home gairebé no s’ho podia creure. L’àngel havia dut la criatura
embolcallada durant tota la caiguda, l’havia protegit del vent i la pluja amb
els seus braços, i de l’impacta de la caiguda amb el seu cos. I la nena estava
viva, quieta, respirava de forma pausada amb els ulls tancats, com si no acabés
de caure del cel. Estava massa tranquil·la...
- Està viva... Però el cor... No aguantarà... Un humà no pot viure sense
cor... - va dir l’àngel entre esbufecs, sense força.
L’home va apartar els ulls del seu nadó en sentir la veu de l’àngel.
Tremolava, però tot i així tenia una veu fina i musical. Era potser la veu més
bonica que havia sentit mai.
La dona, que ara plorava més fort, li va agafar el farcell amb les mans
tremoloses, i se’l va acostar al pit per agafar-lo, per convèncer-se de que tot
el que estava passant era real, que tornava a tenir la seva petita entre els
seus braços.
L’home es va acostar a l’àngel, a aquella criatura que acabava de perdre la
seva naturalesa, i agafant-li les mans entre les seves, li va dir:
- I un àngel no pot viure sense una ala.
xels
Gràcies per llegir-nos!
Esperem el teu comentari.
Un text tampoc pot viure sense una idea al darrere. Que continuarà, oi?
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMolt emocionant i bonic. Espero impacient la continuació...perquè n'hi ha oi?
ResponElimina