Records d'aquesta nit.

Poca cosa recordo d’aquesta nit. Em venen al cap imatges que no tenen connector, trossos d’una pel·lícula inacabada.

Primer, asseguts a la platja, junts, abraçats, el cap d’un sobre l’espatlla de l’altre.

De cop, un passeig per allà on les ones tocaven la sorra, però sense que els nostres peus fossin engolits per la foscor de l’aigua viva.

Seguidament, més enllà, on la sorra es convertia en terra, i a la terra algú hi havia fet un parc. I en el parc, una abrasada senzilla, clàssica. Ell m’abraçava per l’esquena. Jo no li veia la cara, però entre els meus cabells sentia la seva respiració.

I ara, un altre cop a la platja, asseguts, el seu cap sobre les meves cames, i jo li acaricio els cabells. No sé si dorm. Crec que no. Ja no parla, però se’l sent respirar.

I la resta del grup? Allà, al parc, sento gent que parla, i crida, i riu. I allà, més enllà, a uns metres, també sobre la sorra, n’hi ha dos o tres més parlant, mirant el mar, mirant l’horitzó, que de tant fosc s’ha confós amb el cel negre d’una nit de març.

Abaixo la vista, me’l miro. Així com està, amb els cabells escampats, no li puc veure la cara. Però no estic pensant en el seu rostre.

Estic pensant en els petons que m’ha donat. O li he donat. Ara no ho sé.

Petons dolços amb un regust de vodka.

Quan l’ambriagadesa del vodka desaparegui, potser aquests petons, els records, també ho fan. I si es queden, ho faran com ho fan els somnis: de forma borrosa, difuminada, distant.

Les paraules que ens hem dit, demà, també seran distants, i gairebé no les podrem recordar. Coses que no ens hauríem dit en altres circumstàncies. Coses que ni ell m’hauria dit, ni jo l’hi hauria preguntat. Però ell tampoc hagués preguntat res.

En aquella conversa, unes paraules em criden ara l’atenció. Els mots han estat pronunciats amb melancolia, potser amb una mica de rancor. Però tot i així, unes paraules clares:

-Te’n penediràs, ho sé, et conec. Demà te’n penediràs.

Sí, això és el que ha dit. Ho ha dit segur, em coneix. Sap què sentiré. Ho això creu.

I jo, que ho sé, el que sento? Sí, ho sé. Ho sé? Vull pensar que sí, però, ho sé, en realitat, el que sento? Entenc els meus propis pensaments? No ho sé, jo, això. Però m’agradaria pensar que sí...

Jo...

...que és el que sento, en realitat...?


Xels