El ball.

Avui, a mitjanit, un ball improvisat es celebra a la plaça. Un ball entre dos desconeguts, una singular parella formada per una topada entre dos homes anònims: un líder nat, un guerrer acompanyat pels incansables seguidors, i un galant, que acompanyava una dama perduda ara entre la multitud, oblidada.

Els dos ballarins comencen un vals sense decidir-ho, entre els crits d’un i les disculpes de l’altre.

Al seu voltant un grup d’espectadors, tant espontanis com aquesta dansa, esperen expectants l’inici de la balada clandestina: són els companys d’un, i la noia de l’altre, i la gent que passava pel costat, atreta per la promesa d’un espectacle inoblidable.

La música és, igual que el ball, molt peculiar: desenes de crits en formen la banda sonora, udols formats per paraules sense sentit, que s’uneixen en una estranya melodia, en un so sense ritme que no deixa de ser una cançó. Una cançó que els propis cantants no saben que estan composant.

La plaça no és un gran saló de ball, però res és adient en aquesta estranya festa, i alhora cap element podria ser més ben triar. Els arbres esdevenen règies columnes que enlairen una cúpula trencada, a través de la qual s’escolen els raigs platejats de la lluna plena. Des dels fanals, la llum cau tènue i desorientada, i esdevé una espectadora més. La penombra esborra els rostres dels ballarins, els transforma en dos espectres, en dues ànimes que han perdut el món de vista. La llum de la lluna es fon amb la llum artificial dels fanals, i ja no se sap què és fantasia i què és realitat.

Però ningú es fixa en el bell espectacle que forma el fons de l’escena: el ball ja ha començat, i totes les mirades es dirigeixen cap als ballarins. No obstant, qui diria que són ballarins? No hi ha rastre de la delicada seda, no es veu la lluïssor del setí. Només hi ha cuir, i texà, tot és violent i erràtic, però ningú no se n’adona, ningú veu les figures, només veuen el moviment. Ja és massa tard, el ball ha començat.

El guerrer allarga amb força la mà esquerra, dirigida cap al seu contrincant, que s’ha transformat en el seu company. Les mans es queden agafades, allà a l’aire, per sobre dels seus caps, i el mateix fan amb els braços que els han quedat lliures: i comencen a fer voltes, així agafats, fins que un cau enrere, marejat. Els espectadors que té més a prop abandonen l’orquestra, callen, ajuden l’amic a aixecar-se, i d’una revolada el tornen a enviar al centre. Somrients, s’uneixen un altre cop al peculiar cant que sona aquesta nit a la plaça.

L’home torna al mig del cercle, i alça la mà per acariciar la galta del seu company desprevingut. L’atrapa, massa ràpid i amb massa força, i el galant fa dues passes enrere, seguides per un intent del guerrer per coordinar un vals que ningú ha assajat. I aquests passos continuen, transformant el que en un inici podria haver estat un vals en un ballet de subtils i delicats moviments: un conjunt de dos posicions, una figura que en busca una altra, i aquesta altra que la defuig.

La gracilitat és interrompuda per un canvi de papers: el burler és ara el buscador, i la sorpresa desequilibra al contrincant, que cau al terra un altre cop. La multitud torna a callar, i l’aixeca com ha fet abans, però ara l’artista és obsequiat amb una cinta platejada, lluent i pesant, una cinta amb la que ni les millors modistes podrien adornar els vestits dels ballarins més experts. Una cinta rude per un ball, però aquesta nit no desentona.

El ballarí enlaira la cinta, la fa volar, la fa girar com si no peses, com si estigués feta de setí. La llença endavant, de forma sobtada, atrapant el braç del seu company, i l’atrau cap a sí. Es troben, i l’impacte desencadena una caiguda inevitable i poc gràcil: en un moment, el puny d’un clavat a l’estómac de l’altre, i el galant estès a terra, amb el braç pres encara per la cinta de ferro.

En algun lloc, enmig de la multitud, la dama abandonada està plorant: a quedat sola en aquesta estrafolària festa, i el seu estimat l’ha oblidat, captivat pel ritme d’aquest ball del qual no es pot desprendre. Però ningú la sent, tots estan encisats per l’espectacle, en el que la figura presa de les cadenes s’ha deslliurat. El seu vestit s’ha tenyit de vermell: el foc escarlata que li corra per dins del cos s’escapa, impacient, però no imprudent.

El públic continua entonant una melodia inconscient, aclamant amb entusiasme el ballarí de la cinta de plata. Però ell deixa la cinta a un racó, i treu una rosa platejada, amb tija de fusta i d’una sola espina. El ballet ha quedat oblidat, i a l’ambient es respira la perillositat d’un tango. Amb la flor a la boca, i amb cautela, es queda mirant el seu company, que trontolla, esgotat i malferit pel ball.

El guerrer se’l mira, mentre tempteja el terreny i s’hi va acostant. Les seves trobades, sempre impactants, amenacen un cop més l’estabilitat del galant que, gairebé sense forces, veu apropar-se la fi d’aquesta dansa letal.

La rosa oscil·la entre els dos ballarins i, amb un moviment ràpid i delicat, propina una estocada directa a l’estomac del galant, l’home dèbil que no ha pogut suportar l’esforç d’un sol ball.

Aquest cop el color escarlata no és un mer estampat: ara ha esdevingut el centre de l’escena. La impaciència encara hi és, però la prudència és substituïda per la precipitació. I ell, el ballarí, cau a terra, exhaust per la dansa, sense forces, sense aler. Contempla l’escena mentre la tènue llum dels seus ulls s’apaga.

És el senyal que indica la fi del ball.

La multitud es llança per fi al centre del cercle per aclamar de més a prop el guanyador. Aclamen el guerrer i desapareixen, a poc a poc, escampant-se i escolant-se entre els arbres, fent-se fonedissos en la foscor.

La màgia ha desaparegut. La música ha cessat. A la plaça ara hi regna el silenci, trencat a voltes per uns plors ofegats. Una figura s’acosta al cos de l’home vençut. Ella tremola, ja no pot fer res, el seu estimat ha quedat captivat pel ritme d’aquest ball del qual no s’ha pogut desprendre.

Xels