JÚLIA. La porta de fusta fosca

La Júlia deixa la bata del treball al seu caseller i el tanca amb clau. El suau tintineig s’intensifica degut als nervis quan guarda el manyoc dins de la jaqueta. Es passa la mà entre els cabell. És hora de sortir i la Júlia no vol. Té por. La Lola en deia “reunió”, però la Júlia també veia l’adjectiu que l’acompanyava. Era el primer cop que anava a un reunió cladestina, d’amagades de’n Martí i plena d’inseguretat.

                - Escolta Lola... no sé, m’ho estic repensant...- diu la Júlia a la seva amiga.

                - Però què dius! Comptem amb tu! Hem de ser fortes, hem de lluitar!

                - Però...

                - Res de peròs! T’has compromés a venir!

La Júlia musita el nom d’en Martí en veu baixa. Se sentia enclaustrada, tenia una opresió al pit que no se la podia treure. El que feia estava malament.

I surten com sempre, intentant aparentar tranquil·litat, amb passes ràpides i moviments insegurs. La Lola parla i la Júlia no l’escolta. La plaça on està Fabra i Coats resta plena d’ombres que les envolten, ombres punxegudes que les assenyalen. I la Júlia els veu, drets, dues figures d’home, dues persones diferents de les habituals entre els treballadors. La Júlia els mira sense adonar-se i ells, de cop, es fixen amb ella. Gira el cap i es mira les sabates. Torna a guaitar i no veu res, però aquella ansietat freda que l’havia dominada continua arrelada a la seva cintura.

Tomben per un petit carreró de parets altres i fosques. La Júlia, al costat de la Lola, trepitja el sòl amb inseguretat, li crema els peus i l’ànima.

                - Lola, de debò, crec que me’n vaig...

                - No diguis bestieses, Júlia! No passa res!

Trepitjen els carrers de Sant Andreu i obliden Fabra i coats, el carrer Cerdà i la façana modernista del Versalles. Els carrers s’omplen d’ombres i el sol comença a amagar-se fins a quedar tan sols una espurna. I just sobre l’asfalt de llambordins la Lola les insta a anar més depressa. El carrer es converteix un ressó de trepitjades i murmuris de les noies d’una conversa per a ningú, mancant de sentit. La Júlia sent com les parets l’ofeguen i la tanquen, tan altres, tan opaques, tan feixugues.

I just després de creuar una petita plaça tomben de cop i es troben davant d’una via composta de diversos passatges. I sense esperar-se n’agafen un indicat per la Lola. Llavors s’aturen en sec. La Júlia respira i la Yud es recolza a la paret, d’elles tres la Lola semblava la més tranquil·la. I somrient la Lola aixeca la mà per tustar a la porta de fusta fosca. S'empassen saliva i, espantant-les, s’obre la porta.

De lluny tan sols es veien tres dones entrant a una casa baixa. Una casa  de dos pisos i flors al balcó; de parets de maons il·luminats per una fanal de llum groguenca. I en la penombra d’aquesta llum diverses figures masculines s’alcen com estàtues; esperant a que entrin.

Cloudin

Gràcies per llegir-nos! 

Esperem el teu comentari.

JÚLIA. El manual

- Júlia!

La Lola la crida i ella, sense voler-ho se sobresalta. Havia intentat distanciar-se de la seva amiga durant els mesos següents a la seva boda. Però allà la tenia, la Lola, alta com era, amb el cabell curt i somrient-li. Acabaven de sortir de Fabra i Coats i la Júlia marxava amb la Yud.

Quan la seva amiga es troba al costat d’elles dues el seu rostre es converteix en pedra i dóna a la Júlia i a la Yud un petit llibret.

                - Què és això?

                - Llegiu i ho veureu, jo encara no m’ho crec.

La Júlia l’agafa i quan veu els dibuixos de dins i les lletres que els taquen torna a donar el llibre a la Lola.

                - D’on l’has tret?- exclama la Júlia en veu baixa.

La Lola torna a passar-li el llibre i aquest cop l’agafa la Yud. La Júlia guaita, no era el primer cop que en veia un de semblant. Era un petit manual de color groguenc de les feministes de la Falange Espanyola; i a sobre del dibuix d’una dona amb davantal blanc el títol la coronava: “Guía de la buena esposa. 11 reglas para mantener tu marido feliz; sé la esposa que él siempre soñó”. La Yud obre el manual i es troba davant d’onze dones somrients.

<<1. TEN LISTA LA CENA. Planea con tiempo una deliciosa cena para su llegada. Esta es la forma de dejarle saber que has estado pensando en él y que te preocupan sus necesidades. La mayoria de hombres están hambrientos cuando llegan a casa.>>

<<2. LUCE HERMOSA. Descansa cinco minutos antes de su llegada para que te encuentre fresa y reluciente. Retoca tu maquillaje, ponte un listón en el cabello y luce lo mejor posible para él. Recuerda que hat endio un día duro y que solo ha tratado con compañeros del trabajo.>>

<<3. SE DULCE E INTERESANTE. Su aburrido día de trabajo quizás necesita mejora. Tú debes hacer todo lo posible para hacerlo. Una de tus obligaciones es distraerlo>>

<<4. ARREGLA TU CASA. Debe lucir impecable. Haz una ronda por las principales areas de la casa, justo antes de que tu marido llegue. Levanta libros de la escuela, juguetes, etc.>>

<<5. HAZLO SENTIR EN EL PARAÍSO. Durante los meses más fríos del año debes preparar la chimenea antes de su llegada. Tu marido sentirá que ha llegado a un paraíso de descanso y orden, eso te levantará el ánimo a ti también. Después de todo, cuidar de su comodidad te brindará una enorma satifacción personal.>>

<<6. PREPARA A LOS NIÑOS. Cepíllales el cabello, lávales las manos y cámbiales la ropa en caso de ser necesario. Son sus pequeños tesoros y él los querrá ver relucientes.>>

<<7. MINIMIZA EL RUIDO. A la hora de su llegda apaga la lavadora, secadora y aspiradora e intenta que los niños estén calllados. Piensa en todo el ruido que ha tenido que soportar en su pesado día de oficina.>>

<<8. PROCURA VERTE FELIZ. Regálale una gran sonrisa y muestra sinceridad en tu deseo de complacerlo. Tu felicidad es la recompensa por su esfuerzo a diario.>>

<<9. ESCÚCHALO. Puede que tengas una docena de cosas importantes a decirle, pero a su llegada no es el mejor tiempo para hablarlas. Déjalo hablar antes, recuerda que sus temas son más importantes que los tuyos>>

<<10. PONTE EN SUS ZAPATOS. No te quejes si llega tarde, si va a divertirse sin ti o si no llega en toda la noche. Trata de entender su mundo de compromisos.  Trata de entender su mundo de presión y compromisos y su verdadera necesidad de estar relajado en casa.>>

<<11. NO TE QUEJES. No lo satures con problemas insignificantes. Qualquier problema tuyo es un pequeño detalle comparado con lo que él tuvo que pasar.>>

La Júlia aixeca la vista, se sent indiferent. La Lola té a la boca un regust amarg de ràbia davant d’aquelles lletres carregades de verí que, com una bomba, deixen escapar la metralla.

                - Què? Què us sembla?- els hi pregunta la Lola

                - Què vols dir?- respon la Yud refregant-se el coll, una de les màquines li havia fet una petita ferida a la part dreta que no podia parar de tocar-se.

                - Doncs això, indignant! Això és impressionant, oi, Júlia?

La interpel·lada deixa de mirar les lletres. Aquella dona dibuixada de somriure fàcil i ulls feliços la tenia atrapada.

                - Doncs sí la veritat...

                - Però què es pensen que som? Objectes, màquines? Unes inútils sense cervell creuen que som! Au, home! “Sus temas son más importantes que los tuyos”- recita la Lola amb veu de falset- Però què s’han pensat?

La Júlia es mira les sabates.

                - I què vols fer? És el que ens ha tocat...- respon la Júlia, resignada.

                - Què? Però què dius? Noies, això és indignant! Oi que si?- diu la Lola

Ambdues amigues no ho neguen. La Lola mira amb cara de fàstic el manual, pensa que no té ni el dret d’anomenar-se “manual”.

                - Escolteu-me: - els hi diu la Lola xiuxiuejant; i la Júlia sap de seguida el que dirà, la coneix, i té por de les que seran les seves properes paraules.- Aquesta tarda hi ha una reunió clandestina a casa d’una amiga meva, hi hem de ser per fer pinya!

                - Pots comptar amb mi!- replica la Yud convençuda.

                - I tu Júlia, vens?

Baixa la vista un altre cop, mira les sabates; no sap ben bé si vol anar. Però sap del cert que en Martí no voldrà que hi vagi, no li agrada que s’ajunti amb moviments sindicalistes i si li diu que va a una reunió clandestina no la deixarà anar. La Júlia dubta, perquè malgrat tot hi vol anar.

                - No ho sé, Lola...

                - És per en Martí, oi?- diu la Lola exasperada

                - No...

La seva amiga posa els ulls en blanc.

                - I tant que sí! Però Júlia, has de defensar els teus drets! Som dones lliures, no depenem de ningú! Però tu ho has llegit bé? Però has vist com ens consideren? Si us plau! Que no vivim en els antics castells feudals! Nuestra obligación es distraerlo? Som dones o ninots de fira?! Júlia no som menys que els homes!

Sap que la seva amiga te raó, no li ho discuteix, no en té, de ganes.

                - Si ja ho sé Lola, però...

                - Però quins peròs hi veus? Júlia! Hem de lluitar pels nostres drets!

La Júlia la mira als ulls. Se sent humiliada, ella era una dona que valia més que per decorar. Ella no vivia per servir a cap home. Encara escolta les discussions amb el seu pare i els seus estudis, amb prou feines havia aconseguit aprendre a llegir; ella, que havia estat tan curiosa havia preferit llegir llibres que li havien estat prohibits a brodar estovalles. I quan accepta a anar-hi el cor repica sota les seves costelles. No ho podia dir a en Martí. No ho podia saber. Seria el primer cop en la seva vida que li amagaria la veritat, que el mentiria. La Júlia tanca els ulls, però enmig de la foscor no divisa el seu futur, i si l’hagués vist ja no el podria canviar. Havia dit que hi aniria, havia decidit mentir al seu marit, havia decidit anar a una reunió clandestina, lluny de la mirada dels franquistes. O això es pensava ella.

Cloudin

 

Gràcies per llegir-nos! 

Esperem el teu comentari.

JÚLIA. Habitud

 No soy alta,

No soy baja,

Soy esencia.

Esencia pasada,

Esencia enviudada

De ilusiones,

De esperanzas,

De antiguas andadas

Y grandes zancadas.

E.Rigby

La Júlia va despertar-se mandrosament aquell dia de maig ennuvolat. Quan va guaitar per la finestra plovia i ella, serena i amb les mans fredes, escriu el seu nom al vidre entelat. Però el torna a esborrar enseguida. I la finestra resta blanca amb una taca fosca.

Quan en Martí es lleva i s’asseu a taula ella ja ha fet el cafè i les torrades. Les duu amb una petita safata i ell fa un petó a la seva esposa. El silenci intenta apoderar-se de les seves converses, però ell xerra i ella el deixa fer. No té res a dir.

Minuts més tard en Martí agafa la carmanyola que ella li dóna, negra i opaca, amb el dinar a dins. Quan marxa la Júlia s’asseu al sofà. I resta allà, rellegint les rimes de Bécquer fins que el rellotge de paret marca tres quarts de set. Llavors s’aixeca, s’allisa la faldilla i es mira al mirall del seu tocador; aquell mirall gran i rodó amb un marc de fusta clara. Com els teus cabells, li havia dit la Lola quan li ho va donar com a regal de bodes.

<<Fugim>> li havia dit ella. <<No ho sé...>> dubtava la Júlia. Era llavors quan s’imaginava en Martí; ell era la primera persona que havia estimat. I ell l’estimava. <<Ets dèbil! Júlia, lluita pel que vols!>> li recriminava la Lola. Però ella... què volia? No l’estimava, a en Martí, però tan mateix el fet de no fer-ho la feia sentir-se malament. No entenia res, o sí, però no volia enfrontar-se amb el minotaure del seu laberint.

La Júlia agafa l’abric i surt al carrer. Les pedres irregulars del sòl la fan caminar malament i, com sempre, ella té por a caure. Quan surt de l’atzucac del Carrer Cerdà es reuneix amb la Lola sota la façana modernista del Versalles, un bar que, per culpa de la dictadura, havia hagut de treure el mot “petit” del rètol perquè havia estat escrit en català.

I allà, solta les ondulacions de la balconada s’encaminaren cap a la plaça del Comerç on les esperaven altres companyes de feina.

                - Bon dia noies-  les saluden

                - Ei Yud, recorda guardar el penjoll dins de la roba. - bromeja la Lola.

La Júlia somriu, recorda que el dia passat una de les màquines de filatura havia enxampat la cadeneta d’or de la seva companya i que, per culpa d’això, la feina es va endarrerir. La Yud comença a discutir amb la seva amiga, indignada i divertida.

I parlant sota la gran mirada de les agulles del rellotge de la plaça del Comerç marxen cap a Fabra i Coats.

Quan menys s’ho espera es troba davant de la gran fàbrica tèxtil, de pedra freda, negra a causa del fum. Entren per la porta que grinyola i fitxen. La Júlia segueix a la Lola als vestidors, es posen la bata i tornen, com tants altres dies, a la mateixa màquina. Ella és entubadora. Com sempre, a la mà dreta les tisores. Engega la màquina ensordidora, encara que per ella, aquell brunzit, era només un rumor dins de les seves orelles. En les sis pues sis coves s’enrotllen fils gegants, quan ja estàn llestos talla els fils, comprova que tots estiguin bé, agafa els sis carrets i els passa enrera automàticament, a l’amfaixafora.

Sona la sirena, estrident, que ressona dins del cap distret de la Júlia. Les dues. Hora de plegar. Com autòmats tota la sala es va buidant, la sortida es col·lapsa. Ella espera, pacient. Es treu la bata i la guarda. Li fan mal els turmells i se’ls nota inflats de tantes hores d’estar de peu. Té els dits de la mà entumits d’estar tantes hores agafant les tisores. El dit índex i polze de la mà dreta li couen, s’ha fixat que a poc a poc li va sortint una callositat que, per molt que se la tracti amb cremes, es resisteix a desaparèixer.

La Júlia torna a casa amb la Lola i la Yud amb una sensació de buit a l’estómac. Evita mirar la Lola als ulls i parlar en veu alta. Evita qualsevol contacte. Evita cridar l’atenció. I quan arriba a la casa del carrer Cerdà, la seva casa, la rutina pesa sobre el seu cap. Pensa amb la Lola i amb en Martí, pensa amb qualsevol cosa que no sigui ella mateixa.

Cloudin

 

Gràcies per llegir-nos! 

Esperem el teu comentari.