La Casa de Marbre

Diuen que cada casa té una ànima i que aquesta s’alimenta dels records. Algunes queden plenes de pols, velles i oxidades, d’altres brillen amb llum pròpia, però la majoria cauen en la foscor de l’oblit. I les ànimes busquen i cerquen, petits punts, petits ulls emmirallats per ser rememorades. Diuen que cada casa té una història, i la Casa de Marbre n’és una.

Les pedres que afaiçonarien la Casa de Marbre estaven encara amagades sota la mirada de grans jaciments de roques encofurnades quan va venir al món aquell qui estava destinat a encontrar-les.

Va nèixer en un poble de l’antiga Grècia, emmurallat i amb un gran port on arrivaven vaixells mercaders. Les cases s’amuntegaven unes sobre les altres formant grans mars de teules rogenques de dues vessants i llargues fileres de parets emblanquinades. I tot era impregnat per l’olor del mar Egeu, l’humitat salada convivia entre les parets i a dins de les persones, d’aspecte rubicund i amb ropatges de túnica blancs.

Altair es va trobar enmig de l’harmonia arquitectònica de Grècia i conviví dins la perfecció del seu món, on tot sembrava una bellesea blavosa en forma d’espígol.

I un dia d’estiu, un dia on la broma marina inundava els carrers i s’escolava entre les cames de les ànimes gregues, Altair va trobar lluny de les grans muralles i entre arbres de fulla perenne una petita cova. En entrar, la foscor li entelà els ulls i les fulles de les altes plantes enfiladisses acariciaren el seu rostre. Però enmig d’aquella obscuritat va trobar una petita pedra blanca centellejant que semblà que l’aclamava, i els seus ulls verds quedaren eclipsats. El fulgor de la petita pedra uniforme es fonguí quan la mà d’Altair l’arreplegà.

Un cop a la seva petita llar va començar a pulir la pedra, dia i nit, fins que va adquirir la suavitat desitjada. Amb la seva pedra, va crear un aulos de marbre: un petit instrument musical format per dos cilindres de vint-i-set polzades i onze forats.

Igual que cada dia Altair marxà, a les primeres llums del sol nascut, al temple d’Afrodita. I agenollat davant de l’escultura de la deesa contemplà la seva sumptuositat: des dels peus petits, passant per les cames esveltes i pujant al clot de les clavícules, fins al seu nas i els seus ulls d’ivori blancs, sense cap mena d’expressió i ignorants de l’amor que rebien. Perquè Altair estava enamorat d’Afrodita, i no passava un dia que no l’anés a contemplar, ni cap dia que resés per ella després de la posta de l’astre rei, ni cap dia que pensés amb ella en llevar-se, ni cap dia que li fes ofrenes. Afrodita l’apassionava i alhora la temia. Ella era una deesa i ell un simple humà, tan dèbil i tan tou i tan insignificant.

Aquell dia Altair feu sonar l’aulos agenollat als peus d’Afrodita i li creà un envoltori de pentagrames i notes. Petites flors que Altair depositva als seus peus.

El dia següent s’emportà també el seu aulos i tornà a interpretar una melodia per a la deesa. I al dia següent, i al següent. D’aquesta manera passà el temps i Altair s’enamorà cada cop més d’ella. Quan estava a casa recordava aquells ulls buits, exempts de sentiments; llavors el pit se li oprimia.

Però, en passar el temps, de tant tocar el seu instrument, aquest, de cop, s’esberlà i Altair, desolat, marxà correns en busca de la seva cova. Fou el primer dia que no anà a resar a la deesa.

Passades les muralles i travessat el bosc que tan bé coneixia, el jove Altair entrà per segon cop dins del corn fosc. No notà les plantes al seu entorn i tampoc trobà res semblant a la seva roca. Cap reflex blanc, cap punt enmig de la obscuritat de l’avenc. Sentia únicament com si el buit que sentia al cor s’unifiqués amb el de la cova. D’aquesta manera Altair s’estigué allà fins que el sol rompé en petits miralls d’un crepuscle vermellós i, per por de no saber tornar de nit, reprengué el camí cap a casa amb les mans i l’ànima buida.

Però, compungit com estava, feu un petit descans abans d’entrar a la muralla i restà amb les cames encreuades sota l’ombra d’un petit oliver. Tancà els ulls i rememorà una senzilla melodia. I quan el sol desapareixé del tot tornà a obrir-lo amb  la vista sempre baixa. I fou llavors, només llavors, quan Altair divisà quelcom de cua d’ull que el feu aixecar-se de cop. Es tombà, donant l’esquena a les muralles i cara els olivers plantats al costat d’un petit estanyol, però no tornà a veure-ho. Havia estat un segon que guardaria per sempre més al racó més recòndit de la seva ment. Perquè era preciosa malgrat que únicament n’hagués vist una part mínima d’ella, tan sols un reflex d’un reflex, tan pur i tan nivi que fou incapaç de tornar a casa per si la tornava a veure.

Passà la nit allà, sota les oliveres i sota un cel de nit ennuvolat.

En aparèixer els primers raigs del sol Altair continuava amb el coll rígid buscant-la, una mirada, un somriure, una alenada. I quan per fi desistí, tornà a les seves quatre parets familiars. Però ell ja l’havia vista i la volia tornar a veure. En necessitava més, volia beure de la seva essència. Així que aquella nit tornà sota les oliveres, al costat de l’estanyol. L’aulos quedà oblidat a sobre de la seva taula, igual que la deesa dels seus pensaments.

I per segon cop oblidà anar al temple d’Afrodita.

Les aigües del petit estanyol s’enfonsaren sota els peus nuus de l’Altair. Eren tranquil·les, sense ones i fosques, i quan el jove, cansat d’esperar, tirà el seu pedrenyal a les aigües, aquestes l’engoliren en silenci formant petites ondulaciones que deformaven aquella capa llisa, i entre els plecs de les onades Altair endevinà, de sobte, aquell reflex magnífic d’ella. Eclpisat, es desprengué de la roba i s’enfonsà a les aigües per estar més aprop i aconseguir fregar-la. I estigué allà tota la nit, delectant-se i gaudint d’aquell nou sentiment que li naixia a flor de pell i que omplia tot el seu cor. Però quan el sol tornà ella desaparegué, correns, i Altair quedà amb les mans buides, perseguint-la sense èxit.

La nit següent tornà a la petita bassa d’aigua per tornar-la a veure. I allà estava ella, pàlida i contemplant-lo. Però com l’altre cop desparegué quan sortí el sol.

D’aquesta manera Altair s’estigué mesos, i més endavant anys. Feia vida durant les nits, i quan el sol arrivava al seu punt més alt només desitjava que es tornés a amagar per poder-la veure.

Altair mudà la seva pell i la seva ànima. Es tornà esquerp i només sortia de casa per anar a l’estanyol. El temple d’Afrodita l’abandonà, i respecte a l’aulos l’hagués tirat de no ser per la seva palidesa, tan semblant a la d’ella. I Ella, la seva estimada, li robava el cor i la voluntat. Altair vivia per a ella, ho feia tot per a ella. Però tantmateix no la podia tenir, i de mica en mica això el féu parar boig.

Així que un dia, fart de la seva marxa davant el sol, la volgué fer seva. I amb la fortuna heredada comprà blocs de marbre, aquella pedra que tant adorava i que tan era semblant a ella.

Aquell mateix dia, un cop que ella marxà quan els raigs del sol la tocaren, Altair la mentí, ja que aquella nit no tornaria: volia començar a fer la seva presó de marbre, d’aquesta manera ella sempre estaria amb ell.

Altair escollí la muntanya més alta on construir el que ell anomenaria la Casa de Marbre. Quan pujà i s’instal·là al mont Olimp els grans blocs de marbre començaren a arribar. I com la quitxalla, Altair s’estigué allà ajudant als obrers a construir la seva presó, impacient.

I un sol any després la Casa de Marbre estigué construida.

Allà dalt, enmig del bosc, la Casa de Marbre relluïa, tota blanca, suau i dura. Tan sols tenia el que era necesari per poder viure una sola persona. I just en mig de la casa hi havia un llac, la superfície de la qual era més gran que tota la residècia junta; i aquest llac d’aigües fosques estava envoltat per una barana d’ivori, rodejant-lo i creant, d’aquesta manera, una presó per a ella.

La primera nit Altair l’esperà als peus del llac, frisós per poder veure-la després de tants dies sense gaudir del seu nèctar. I reflexada a les aigües aparegué, presonera. Altair havia aconseguit, després de tants anys, fer seva la lluna.

Altair oblidà el món i la seva antiga vida. Però en passar el temps el gran temple i l’escultura d’Afrodita fou abandonat, i la gran deesa volgué saber el motiu del seu oblit. Així que un dia, sense que Altair la veies, li feu una curta visita disfressada de vent; i allà on hauria d’estar ella, venerada, estimada, adulada, vestida d’ofrenes, tan sols hi veié un reflex empresonat de la lluna, tan pura i tan bella que de cop sentí com la gelosia recorregué pel el seu cos, ballant i provocant-li dolor.

Envejosa per no poder arribar mai a la bellor que gaudia la lluna la va maleir. I aquella nit, Altair caigué de genolls a les aigües profundes quan va veure que la foscor de la nit es menjava la lluna a cada dia que passava. Aquell somriure de lluna a cops desapareixia per dies després tornar a aparèixer i tornar a desaparèixer.

Diuen que la Casa de Marbre té una ànima, i que aquesta s’alimenta dels records. Però aquesta ha caigut en la foscor de l’oblit. I busca i cerca, petits punts, petits ulls emmirallats per poder ser rememorada. Diuen que cada casa té una història, i la Casa de Marbre n’és una.

Cloudin