El metro va entrar a l’estació despentinant a tots els que hi havia a les
andanes. Tothom estava dret, impacient per marxar d’allà i arribar al seu
destí. L’aspecte de l’estació tampoc no convidava a quedar-s’hi molta estona.
Les parets en un passat havien sigut de color taronja, però ara estaven
recobertes amb cartells mig desenganxats i plenes de pintades.
Al obrir-se les portes a l’andana es van barrejar les persones que baixaven
i les que pujaven. Un cop tancades una altra vegada el metro es va posar en
marxa i el soroll del caminar dels que havien baixat es va anar esvaint. En la silenciosa andana
solament quedava una senyora de mitjana edat amb el cap cop mirant cap a un
punt fix. Els que feien habitualment aquell trajecte ja la coneixien. Es
passava hores mirant en aquell punt, asseguda al mateix seien negre. Hi anava
cada dia i no marxava fins que l’estació tancava a les dotze de la nit. Ja
havia començat a circular una llegenda urbana entre els usuaris d’aquella
estació. Es deia que era el fantasma d’una noia morta en un accident de metro
feia ja molts anys i que estava esperant veure el seu assassí per matar-lo. Ningú no
s’apropava a ella per por, i a poc a poc, amb el pas dels anys s’havia
convertit en un objecte més d’aquella estació.
Musu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada