Júlia

Sent punxades al pit. La Júlia veu un carreró sense sortida i ple d’ombres. Però nomes un carreró. Com se li acudeix a la Lola la idea de fugir? Què no tindría remordiments, ella? Girar l’esquena a tot i a tothom, fer mal a les persones que estima, haver d’escoltar els murmuris i les acusacions de tothom del barri.

La Lola la mira amb ulls horroritzats, però ella no la veu. S’eixuga les llàgrimes i es prepara per fer el cor fort. Quan agafa el pom de la porta se sent sola malgrat tenir la seva amiga al costat.

Obre la porta i s’engoleix la tristesa, es pinta un dibuix al rostre. Quan entra al menjador, que alhora serveix de saleta, tot s’omple d’exclamacions. Ella passa, saluda, dóna les gràcies, torna a passar i torna a saludar, cap al tard, com un autòmat, fingint l’alegria que hauria de tenir. La seva mare la mira plena de goig, va cap a ella i l’abraça, plorant, emocionada. La Júlia correspon a aquella abraçada, somriu, un bri de felicitat il·lumina els seus ulls en veure la seva mare tant feliç, igual que el seu pare, mudat amb la seva americana nova, per ella. Sent com una onada d’amor se li escampa per tot el cos. Els seus pares ho han donat tot per ella. Com podia ara dir que no?

Agafa el ram de flors que li dóna el padrí. No permèt que el poema que li ha dedicat li toqués el cor, l’ha envoltat en una alta muralla de pedra i roca. No vol tornar a plorar. No vol fer un drama.

Quan arriben a l’esglèsia la Júlia es queda esperant aferrada al braç del seu pare. Quan es va sentir l’orgue i aquest va ressonar fins als núvols la Júlia nota com milers d’ull acusadors la miraven escrutant-li el seus pensaments més intims. Intenta ignorar aquella sensació fixant-se tan sols en el passadís que se li obria als seus peus, sota les seves sabates de tacó que nota de cop insegures, fràgils, com ella mateixa.El seu braç queda tens agafant el del seu pare. A uns quants passos d’ella veu el seu futur marit, de negre, menys la camisa blanca; la mira com qui veu un estel enimg de la foscor. La Júlia sap que s’equivoca, però ja no pot donar cap passa endarrere, sap que ha començat a entrar en un laberint sense sortida, sense cap fil que la pugui ajudar, per què ella no era Ariadna, i el que seria el seu marit tampoc Teseu. Ho sap. I la realitat cau sobre el seu cap disfressada d’un simple vel blanc.

La Júlia dubtaba. Si havia sentit res per ell era feia anys, ara es sentia com si fos al fons d’un pou, tan fosc que no arriba a llegir els seus pensaments ni els seus sentiments.

La música de l’orgue impedeix escoltar el repic de les seves sabates. Potser no és tant dolent com es pensa. No pot ser tant dolent, es repetix. En Martí es bona persona, l’estima, sap, o almenys s’imagina, que viure amb ell no serà difícil.

Ja està més a prop. L’altar s’aproxima. Ella te un nus a la gola. Intenta fer les passes lentes i curtes, però li és igual, perquè d’arribar, arribarà de totes maneres.

Ja hi és. S’adona que els nervis que tenia tant a flor de pell han desaparegut. S’adona que no ha d’estar nerviosa, que si ha de passar, passarà. S’adona que la seva vida acaba de donar un tomb que ella veia llunyà i que ara el toca amb la punta dels dits.

Ella somriu a en Martí. Ell li correspon, embaladit. El temps se li tira a sobre, però continua amb aquella monòtona tranquil·litat, ensorrant els seus sentiments, intentant que no surtin. Ha de tenir força. Ha de fer l’últim pas. Ha d’empassar-se la saliva i desfer el nus de la gola. Ha d’evitar que se li trenqui la veu en dir el “si quiero”. Ha d’evitar que li tremolin les mans quan ell les agafi per ficar-li l’anell. Ha de dur aquella careta que la defensi de la por, de la indesició, per que ella és una dona forta. Ha de dur aquella careta, que des de llavors i sempre, serà la seva aliada, la seva amiga.

Cloudin

Gràcies per llegir-nos! 

Esperem el teu comentari.