La Júlia deixa
la bata del treball al seu caseller i el tanca amb clau. El suau tintineig s’intensifica
degut als nervis quan guarda el manyoc dins de la jaqueta. Es passa la mà entre
els cabell. És hora de sortir i la Júlia no vol. Té por. La Lola en deia “reunió”,
però la Júlia també veia l’adjectiu que l’acompanyava. Era el primer cop que
anava a un reunió cladestina, d’amagades de’n Martí i plena d’inseguretat.
- Escolta Lola... no sé, m’ho
estic repensant...- diu la Júlia a la seva amiga.
- Però què dius! Comptem amb tu!
Hem de ser fortes, hem de lluitar!
- Però...
- Res de peròs! T’has compromés
a venir!
La Júlia musita
el nom d’en Martí en veu baixa. Se sentia enclaustrada, tenia una opresió al pit
que no se la podia treure. El que feia estava malament.
I surten com
sempre, intentant aparentar tranquil·litat, amb passes ràpides i moviments
insegurs. La Lola parla i la Júlia no l’escolta. La plaça on està Fabra i
Coats resta plena d’ombres que les envolten, ombres punxegudes que les
assenyalen. I la Júlia els veu, drets, dues figures d’home, dues persones
diferents de les habituals entre els treballadors. La Júlia els mira sense
adonar-se i ells, de cop, es fixen amb ella. Gira el cap i es mira les sabates.
Torna a guaitar i no veu res, però aquella ansietat freda que l’havia dominada
continua arrelada a la seva cintura.
Tomben per un
petit carreró de parets altres i fosques. La Júlia, al costat de la Lola,
trepitja el sòl amb inseguretat, li crema els peus i l’ànima.
- Lola, de debò, crec que me’n
vaig...
- No diguis bestieses, Júlia! No
passa res!
Trepitjen els
carrers de Sant Andreu i obliden Fabra i coats, el carrer Cerdà i la façana
modernista del Versalles. Els carrers s’omplen d’ombres i el sol comença a
amagar-se fins a quedar tan sols una espurna. I just sobre l’asfalt de llambordins la Lola les insta a anar més depressa. El carrer es converteix un ressó
de trepitjades i murmuris de les noies d’una conversa per a ningú, mancant de
sentit. La Júlia sent com les parets l’ofeguen i la tanquen, tan altres, tan
opaques, tan feixugues.
I just després
de creuar una petita plaça tomben de cop i es troben davant d’una via composta
de diversos passatges. I sense esperar-se n’agafen un indicat per la Lola. Llavors
s’aturen en sec. La Júlia respira i la Yud es recolza a la paret, d’elles tres
la Lola semblava la més tranquil·la. I somrient la Lola aixeca la mà per tustar
a la porta de fusta fosca. S'empassen saliva i, espantant-les, s’obre la porta.
De lluny tan
sols es veien tres dones entrant a una casa baixa. Una casa de dos pisos i flors al balcó; de parets de
maons il·luminats per una fanal de llum groguenca. I en la penombra d’aquesta
llum diverses figures masculines s’alcen com estàtues; esperant a que entrin.
Cloudin
Gràcies per llegir-nos!
Esperem el teu comentari.
